Challenge International du Sud de la France (Segona part)

Campionat de 1912

Una grata sorpresa ens oferiria aquesta nova edició: l’ampliació a pràcticament totes les regions del sud de França integrants de la USFSA, i als clubs de les ciutats de Bilbao i Madrid. Així eren convidats a participar els clubs de les regions de la Côte d’Argent, Landes, Bearn, Charente, Languedoc, Pyrénees, Littoral, Côte d’Azur, Alpes, Lyonnais i Auvergne; i els clubs de les ciutats de Barcelona, Donostia, Irun, Bilbao i Madrid.

Clubs inscrits

Malauradament el Comité des Pyrénées no va aconseguir l’èxit que esperava. Els clubs inscrits per aquesta edició foren nou. L’Stade Toulousain pels Pyrénées; l’Stade Bordelais UC i la Comète et Simiot per la Côte d’Argent, l’Olympique de Cette i l’Sporting Club de Nîmes, pel Languedoc; l’Olympique de Marseille pel Littoral, el FC Barcelona i CD Espanyol per Barcelona, i la Real Sociedad per Donostia. L’Stade Helvétique de Marseille per la Région du Littoral i la Société Nautique de Bayonne per la Région de la Côte Basque, es van donar de baixa una vegada inscrits.


Alfons XII va atorgar el títol de reial al Club Deportiu Espanyol el 25 d’abril de 1912.


Trajectòria dels clubs

L’Stade Toulousain, l’Olympique de Cette i l’Stade Bordelais, foren els guanyadors en les seves respectives regions. A la regió del Littoral guanyava novament l’Stade Helvètique.
Al campionat de França, a la primera ronda, l’Stade Bordelais es desfà amb molta facilitat de la Société Nautique de Bayonne, campió de la Côte Basque. A la segona ronda l’Olympique de Cette es desfà de l’Stade Toulousain, i l’Stade Bordelais de l’SC Angérian, campió de la Charente. En tercera ronda l’Olympique venç a l’equip de Bordeus. I en semifinals l’AS Française goleja al Cette per 6 a 1. La final la guanyaria el campió de la Côte d’Azur, l’Stade Raphaëlois.

El Campionat de Catalunya se’l va adjudicar el RCD Espanyol. El FC Barcelona va acabar en tercera posició. El Campionat d’Espanya celebrat a la ciutat de Barcelona, se’l va endur el FC Barcelona.


A Catalunya, aquesta temporada es va caracteritzar per quatre fets fonamentals: el fitxatge de jugadors professionals per part del RCD Espanyol i del FC Barcelona, l’expulsió de diversos jugadors per la directiva del FC Barcelona, el pas de jugadors del FC Barcelona al RCD Espanyol i viceversa, i el més important, pel trencament de relacions entre el RCD Espanyol i el FC Barcelona. El FC Barcelona va decidir no jugar més partits contra el RCD Espanyol, l’últim partit d’un irregular calendari del Campionat enfrontava als dos rivals, el FC Barcelona va cedir els punts, cosa que va significar que el RCD Espanyol finalitzés el campionat amb un punt més que el FC Barcelona.


Calendari inicial

3 març (I) Olympique de Cette – Sporting Club de Nîmes, a Montpellier
10 març (II) FC Barcelona – Cub Deportivo Espanyol, a Barcelona
17 març (III) Stade Bordelais UC – Comète et Simiot, a Bordeaux
21 abril (IV) Guanyador I – Olympique de Marseille, a Nîmes
21 abril (V) Guanyador III – Stade Toulousain, a Toulouse
28 abril semifinal, guanyador II – guanyador IV, ciutat a designar
28 abril semifinal, guanyador V – Real Sociedad, ciutat a designar
8 maig final, a Toulouse

Competició

Eliminatòries prèvies

Ciutat de Barcelona


Per primera vegada en la competició dos equips de la ciutat s’havien inscrit. Per tant un d’ells havia de quedar eliminat en les prèvies. En aquesta temporada només s’havien enfrontat una vegada, en ocasió del Campionat de Catalunya, amb el resultat d’empat a un. Com s’ha indicat, els dos equips s’havien reforçat a consciència, cap dels dos equips no tenien rival en Catalunya i l’enfrontament en la Copa Pirineus havia despertat molta expectació. Mentre alguns mitjans amagaven l’alineació completa dels dos equips, altres anunciaven la incorporació de Carles Comamala al CD Espanyol, un dels jugadors que va deixar el FC Barcelona en l’afer Quirante, i George Pattullo pel FC Barcelona, jugador escocès que havia participat en la passada temporada i havia vingut expressament del Regne Unit a participar en aquest partit. A banda d’aquests dos jugadors, l’alineació del FC Barcelona tenia Juan Irízar i Alfred Massana, jugadors que havien pertangut al CD Espanyol, i els nous fitxatges, tots estrangers, Rozitsky, alemany, i Lambe. Wilson, Steel, i Summer, britànics. Per part del CD Espanyol, Charles i Percival Wallace, que també van acompanyar la sortida de Quirante del FC Barcelona, els tres fitxatges britànics, Gibson, Allack i Hodge, i el nouvingut Burnett, també britànic.


  FC Barcelona – CD Espanyol     3 – 2
Renyé
Irizar – Amechazurra
Rozitsky – Lambe – Wilson
Rodriguez – Steel – Pattullo – Summer – Peris
C. Comamala – Burnett – Hodge – P. Wallace – Allack
Sampere – Gibson – La Riva
S. Massana – C. Wallace
Gibert

El partit, dirigit per John Hamilton, per primera vegada es permetia l’arbitratge d’algú que no era de la USFSA, es jugava al camp del FC Barcelona, al carrer Indústria i malgrat que estava programat per les 3.30, va començar amb alguns minuts de retard. Alguns mitjans parlen de 8000 espectadors.
La crònica del partit en els mitjans catalans va ser pràcticament unànime, lluita duríssima, moltes faltes, moltes interrupcions, i forces equilibrades. La nota per l’àrbitre, Hamilton, és variada, des de no dir res, passant per la seva imparcialitat fins que va estar força desencertat. Un diari d’Euskadi, en canvi, parla que el millor equip havia estat el CD Espanyol i que inclús Pattullo havia dit que l’Espanyol era el que mereixia la victòria, i de Hamilton que va perdre els papers, sobretot arran del penal picat al Barcelona.
Al cap de cinc minuts de partit, Pattullo ja havia fet el primer gol. De seguida, però, l’Espanyol per mediació de Burnett donava la volta al marcador. La primera part finalitzava per 2 a 1 a favor de l’Espanyol. Segons diuen les cròniques, el vent i el pendent del camp estaven en contra del FC Barcelona. La segona part molt competida, es caracteritzà pel penal que pita Hamilton. Pattullo sembla ser, és entrat en falta, però la pilota acaba d’entrar a gol. Hamilton pita penal que és convertit per Steel, algun mitjà diu que no era falta, cosa que hagués validat el gol de Pattullo. I de seguida va venir una jugada semblant a l’àrea del FC Barcelona, però en aquesta ocasió Hamilton no va veure res.
A la pròrroga, sembla que amb els jugadors de l’Espanyol més cansats, al llançament d’un corner, la pilota és entrada en la porteria pel pit de Pattullo. El partit va acabar amb aquest resultat, favorable al FC Barcelona per 3 a 2, quedant així classificat per la següent eliminatòria.
L’Espanyol va impugnar el partit per la mala actuació de l’àrbitre, cosa que va ser desestimada pel Comité des Pyrénées.

Région du Languedoc

El diumenge 17 de març, es trobaven l’Olympique de Cette i l’Sporting Club de Nîmes per les eliminatòries del Languedoc. Al terreny de l’Olympique, stade des Casernes, l’Sporting Club de Nîmes s’enduu la victòria per 3 a 2 podent així venjar-se de la derrota al campionat de la regió.

Région de la Côte d’Argent

El mateix diumenge dia 17 de març, a la ciutat de Bordeus, al terreny Route du Médoc, s’enfronten el propietari, l’Stade Bordelais UC contra la Comète et Simiot. El resultat és favorable per l’Stade per 3 a 1.

Régions des Pyrénées – Côte d’Argent

El 21 d’abril es disputaven les noves eliminatòries de les regions de França. Al terreny de l’Stade Toulousain, el Ponts Jumeaux, s’enfrontaven aquest contra l’Stade Bordelais UC. A les tres de la tarda s’iniciava el partit, que poca història va tenir, doncs l’equip de Bordeus es va imposar per 1 a 0. Immediatament després donava inici l’esport preferint dels tolosans, el rugbi. S’enfrontaven l’Stade Toulousain, llavors actual campió de França, contra l’equip Gal·les del Cardiff RFC. La victòria se la va endur l’equip de Toulouse per 34 a 9.

Stade Toulousain – Stade Bordelais UC     0 – 1
Roumengou
Delort – Ger
Laffat – Jauze – Durac
J. Ginesty – Fré?? – Tourneux – Doutressoulle – Marquis (c)
¿?

Régions du Languedoc – Littoral

L’altra eliminatòria francesa va ser el representant del Languedoc, l’Sporting Club Nîmes contra l’Olympique de Marseille. Durant la primera part el partit fou molt igualat, cosa que es reflectia al marcador, empat a 2. La segona part fou de l’Sporting, Coustou, Prévost, Tixador i Giless, van marcar un gol cadascun. Resultat final 6 a 2 per l’Sporting que passava a semifinals. L’àrbitre fou Naudy del Comité des Pyrénnées.

SC Nîmes – Olympique de Marseille    6 – 2
Brugière
¿? – Couderc
Villaret – Abbal (c) – Combe
Coustou – Prévost – Tixador – Giless – ¿?
¿?
Inicialment estava previst que juguessin Augade a la defensa, i Chassagne i Rambaud a la davantera

Semifinals

Les semifinals havien d’oferir dos partits prou interessants, la Real Sociedad contra l’Stade Bordelais i l’Sporting Club Nîmes contra el FC Barcelona. El Comité des Pyrénées va decidir que el primer partit es disputés a Bordeus. El segon, per la premsa francesa a Perpinyà i per la catalana a Barcelona. S’havien de disputar el diumenge 28 d’abril.
Tant la Real Sociedad com l’Sporting Club es van declarar forfait. El primer argumentava que el desplaçament a la ciutat de Bordeus era molt car, unes 100 pessetes, tenint en compte que la indemnització de despeses era ínfima van decidir retirar-se. També manifesten que no volien privar al FC Barcelona del possible tercer triomf en la competició, perquè segons eren coneixedors, si es donava aquesta circumstància, el trofeu quedava en propietat del Barcelona.
Segons la premsa, el FC Barcelona va rebre un telegrama el mateix diumenge 28 en què argumentava la impossibilitat de desplaçar-se a la capital catalana. Per això el FC Barcelona va pactar un partit amistós contra el FC Espanya per aquell mateix dia.

Final

Novament els mateixos finalistes de l’última edició es tornen a trobar en aquesta final. El FC Barcelona i l’Stade Bordelais s’enfronten el diumenge 5 de maig al camp de l’Stade Toulousain, el Ponts Jumeaux. L’àrbitre, Ginesty dirigeix l’enfrontament.

Stade Bordelais UC – FC Barcelona    3 – 5
Glenck
Hauret – Lucas (c)
Blummer – Mimaud – Plan
Lassalle – Gregi – Gros – Fuentes – Cazeaux
E. Peris – Morales – Steel – Rodriguez – F. Armet
Wilson – A. Massana – Berdié
Amechazurra – Irizar
L. Peris

Rozitsky va ser suplent, i Renyé que es trobava a Donostia no es va desplaçar a Toulouse. Segons les cròniques el partit fou competitiu i quelcom dur, essent superior el FC Barcelona, sobretot a la segona part. L’àrbitre, per a uns, excel·lent, per altres molt parcial, va anul·lar dos gols al FC Barcelona, va donar vàlids dos gols de l’Stade en fora de joc i va deixar de xiular dos penals a l’àrea bordelesa. Pel que sembla va expulsar a Steel i a un jugador francès. Posteriorment els equips van ser obsequiats amb un àpat. El representant del FC Barcelona va ser Torres Ullastres. I els guanys pel guanyador, tal com indicava la Real Sociedad, van ser de 20 francs amb 20 cèntims.


Només la premsa de Donostia i de Barcelona manifesten que el trofeu queda en possessió del FC Barcelona pel fet d’haver-lo guanyat en tres ocasions. Al contrari de la premsa francesa que escriu el que diu el reglament, que estarà un any en possessió del guanyador. En edicions posteriors es comprovarà que aquesta notícia era falsa.


Campionat de 1913

Clubs inscrits

Els clubs inscrits en aquesta nova edició foren, l’Stade Toulousain per la Région des Pyrénées, la Comète et Simiot per la Région de la Côte d’Argent, l’Olympique de Cette per la Région du Languedoc, i el FC Barcelona, el RCD Espanyol, el FC Espanya, i el Casual SC, per la ciutat de Barcelona.

Trajectòria dels clubs

L’Olympique de Cette i l’Stade Toulousain foren els guanyadors de les seves respectives regions, així van poder disputar el campionat de França de la USFSA. La Comète et Simiot va quedar en segon lloc en el campionat de la Côte d’Argent, per darrere de l’Stade Bordelais.
En el Campionat de França, a la primera ronda el Cette i l’Stade van quedar exempts. L’Stade Bordelais UC eliminava a l’Stade Toulousain en segona ronda per 4 a 1, i l’Olympique de Cette passava ronda pel forfait de l’Angers UC. En tercera ronda, l’Olympique guanyava a l’Stade Bordelais per 6 a 1, i en semifinals, el que seria finalment el campió, l’Stade Helvètique de Marseille eliminava a l’Olympique per 2 a 1.
En Catalunya i Espanya tornaven a haver-hi greus problemes. Alguns clubs disconformes amb les respectives federacions, s’apartaven d’aquestes i creaven dues noves, una a Catalunya i un altre a Espanya. El FC Barcelona i el Català SC amb altres equips creaven Football Association de Catalunya. Aquesta temporada, perquè es varen disputar dos campionats paral·lels, un organitzat per la Federació Catalana de Clubs de Football, que va ser guanyat pel FC Espanya, i altre campionat organitzat per aquest nou organisme, que sembla ser va ser guanyat pel FC Barcelona. El futbol espanyol patia un segon cisma, el FC Barcelona, la Real Sociedad i altres equips fundaven la (Real)* Unión Española de Clubs. Per tant van haver-hi també dos campionats paral·lels. L’organitzat per la Federación Española de Clubs de Fútbol va ser guanyat pel Racing de Irún, i el de la nova federació pel FC Barcelona, en un tercer partit de desempat contra la Real Sociedad.


Sembla que el rei Alfons XIII va concedir el títol de Reial a aquesta nova federació i inclús la reina va donar el trofeu a disputar.


Calendari inicial

2 març (I) Stade Toulousain – Comète et Simiot, a Bordeaux
2 març (II) CD Espanyol – FC Espanya, terreny CDE
9 març (III) FC Barcelona – Casual SC, terreny FCB
30 març, semifinal, guanyador II – guanyador III, terreny FCB
6 abril, semifinal, guanyador I – Olympique de Cette, a Toulouse
4 maig, final a Toulouse

Competició

Eliminatòries prèvies

Région de la Côte d’Argent – Pyrénées:

El diumenge 2 de març se celebra el primer partit d’aquesta edició, amb l’enfrontament del representant de la Côte d’Argent, la Comète et Simiot, contra Pyrénées, l’Stade Toulousain. A les 2.30 al camp de la Comète, le Chemin des Écus, aquests vencen a l’Stade per 4 a 3.

Ciutat de Barcelona


Dels clubs catalans inscrits a la Challenge, el RCD Espanyol, FC Espanya i Casual SC van ser fidels a les institucions originals, qüestionant si els equips de diferents federacions podien participar en la mateixa competició internacional. Recordem que la USFSA i la Federación Española de Clubs de Football eren membres afiliats a la UIAFA, i no de la FIFA. Els tres partits de classificació catalana (RCD Espanyol-FC Espanya, FC Barcelona-Casual SC, i la final entre els guanyadors) es van programar per al 2, 9 i 30 de març, però es van postposar als dies 16, 30 i 6 d’abril. En un principi el FC Espanya i el RCD Espanyol no van acceptar l’entrada del FC Barcelona en la competició, en canvi el Casual si va celebrar l’eliminatòria. L’eliminatòria entre Espanya i Espanyol no es va jugar, l’Espanya va cedir el triomf a l’Espanyol que ho havia reconsiderat i va acceptar jugar l’eliminatòria final de la ciutat contra el FC Barcelona. De resultes d’aquesta decisió, la Federació Catalana de Clubs de Futbol va multar al Casual SC amb 50 pessetes, cosa que no succeir amb l’Espanyol donat que havia demanat permís per jugar el partit. Una vegada acabada la temporada, l’assemblea de la Federació Catalana va aixecar el càstig al Casual (3 de juliol de 1913).
La premsa havia arribat a anunciar que el FC Barcelona havia rebut el permís per part de la FIFA per a jugar els partits de la competició.


Primera eliminatòria

Després d’un primer ajornament, el diumenge 16 de març havia de disputar-se la primera eliminatòria entre el RCD Espanyol i el FC Espanya. Tal com s’ha dit l’Espanya va cedir l’eliminatòria a l’Espanyol per no estar d’acord en la inclusió del FC Barcelona en la competició.

Segona eliminatòria

La segona eliminatòria, entre el FC Barcelona i el Casual SC estava programada inicialment pel 9 de març. La data va patir un ajornament i es va fixar pel 30 de març. El FC Barcelona va presentar una protesta al Comité des Pyrénées per aquest fet, per una suposada infracció del reglament en el tema d’ajornaments. Malgrat que aquest ajornament el FC Barcelona es va presentar al seu camp aquell diumenge 9 de març aixecant acta de la no compareixença del Casual. Finalment ambdós clubs van acceptar jugar el diumenge 30 de març.

FC Barcelona – Casual SC    7 – 0
Renyé
Irizar – Amechazurra
Rozitsky – A. Massana – Greenwell
Forns – Allack – Steel – Apolinario – E. Peris
Ramírez – Llonch – C. Wallace – Tormo – Mensa
Ponsà – A. Comamala – Jané
Quirante – C. Comamala
Solà
En un mitjà col·loquen a Rodriguez enlloc d’Apolinario. Els germans Comamala que van jugar van se Carlos i Aureo

Sota un cel ennuvolat i amb pluges durant tot el dia, a les 3.30 al terreny del FC Barcelona, carrer Indústria, sota les ordres de Naudy, s’enfronten aquest i el Casual SC. Els inicis del partit els jugadors del Casual arriben a manar en el partit, inclús van llençar una pilota al travesser. Però passat aquests minuts va ser el FC Barcelona el gran dominador durant la resta de partit. El Barcelona va marcar quatre gols a la primera part, el primer i el tercer per mediació d’Steel i el segon i quart obra d’Allack. La segona part, tres nous gols, per alguns, un Steel i els altres dos d’Apolinario i per altres, un d’Allack i dos de Greenwell. L’àrbitre segons sembla ho va fer molt bé.

Semifinals

Catalunya

La primera semifinal del present campionat correspon jugar-la al RCD Espanyol i al FC Barcelona.


Les relacions entre aquests dos clubs es trobaven força deteriorades pels esdeveniments de la temporada passada. Recordem que el FC Barcelona es va negar a jugar el partit de tornada del Campionat de Catalunya. En aquesta nova temporada, per les circumstàncies descrites, no s’havien trobat en cap partit, ni amistós ni oficial. Alguns mitjans afirmaven que els socis de l’espanyol en revenja del que va passar la temporada anterior, estaven demanant signatures per evitar l’enfrontament.

Durant tota la setmana prèvia al partit, els mitjans ja rumorejaven que l’Espanyol incorporaria a l’equip fins a 5 jugadors britànics.


FC Barcelona – RCD Espanyol    1 – 3
Renyé
Irizar – Amechazurra
Rozitsky – A. Massana – Bori
Forns – Allack – Steel – Apolinario – Greenwell
R. Morales- A. Morales – Harrison – Darley – Barrett
Sampere – Hodge – Baonza
S. Massana – Carruana
Gibert
Els britànics incorporats per l’Espanyol també apareixen com Barret, Corrbett o Barne i Harrisons

El diumenge dia 30 de març, en un camp ple a vessar s’enfronten el FC Barcelona i el RCD Espanyol. Al FC Barcelona, Bori ocupa la posició d’en Peris, lesionat a l’enfrontament anterior, i Greenwell passa a la línia atacant, situació de la quual es ressent el Barça. L’Espanyol s’ha reforçat amb tres jugadors britànics, Darley, Barrett i Harrison, que arribaren la nit anterior i sense descansar ni entrenar s’incorporen a l’equip espanyolista. El partit, dirigit per Naudy del Comité des Pyrénées, que havia de començar a les 3.45 s’inicia amb uns minuts de retard, perquè el porter de l’Espanyol, Gibert encara no ocupava el seu lloc. El capità del FC Barcelona presenta una protesta per l’alineació de l’Espanyol.El partit va ser molt emocionant i vibrant, molt dur i a vegades brut, nombroses faltes, botes trencades i algun lesionat. El públic apassionat, amb algun incident que obliga l’actuació de la policia. En línies generals sembla que el triomf de l’espanyol va ser merescut, sense haver-hi un gran dominador absolut, sembla que va jugar millor. Només amb el marcador a favor es va dedicar a perdre el temps llençant la pilota al carrer i actuant molt defensivament. Irizar d’una puntada trenca la bota d’en Harrison, cosa que obliga a interrompre el partit uns minuts. Steel és lesionat en la segona part per Santiago Massana, intenta jugar d’extrem, però acaba retirant-se del camp. El jutge de línia Lorca, per desacord en l’arbitratge de Naudy, abandona el camp essent substituït per Torres Ullastres.
La primera part finalitza amb el resultat de 2 a 1 a favor de l’Espanyol. El primer gol del partit el marca A. Morales. Un mitjà informa que de resultes d’una topada entre un jugador de l’Espanyol i Apolinario, aquest últim resta a terra; els jugadors del Barça esperant el xiulet de l’àrbitre aturen el joc, cosa que aprofita A. Morales per endur-se la pilota i marcar el primer gol. Continua el partit, i l’àrbitre xiula una falta dins de l’àrea contra l’Espanyol per mans de Carruana, S. Massana o Baonza, sembla que la falta és dubtosa. El penal el pica Greenwell i no falla. La premsa recrimina l’aplaudiment del públic quan marca Greenwell: és impropi i de mal gust aplaudir els gols de penal! En la mateixa primera part un nou xut de A. Morales representa el segon gol de l’Espanyol. Renyé havia aturat el fort xut de Morales, però d’un rebot en Amechazurra, la pilota acaba entrant en la porteria. El tercer gol el marca el mateix A. Morales en el temps de descompte de la segona part, a causa de les moltes interrupcions del partit (fins a 8 minuts diu un mitjà).
La protesta que va fer el FC Barcelona és traslladada al Comité des Pyrénées, cosa que és acceptada, essent l’espanyol desqualificat per alineació indeguda.


Arsenio o Antonio Morales?, a les últimes publicacions apareix com Arsenio.

Els mitjans consultats adjudiquen els gols a diferents jugadors. Així el primer gol de l’Espanyol es adjudicat a Rafael Morales i a Darley. El segon gol també s’adjudica a Rafael Morales i a Barrett. Anys després apareixeria un article a un diari de Barcelona on adjudica els tres gols del partit a Antonio Morales (apareix com Antonio), afirmant que havia estat el partit de la seva vida.

L’únic que coneixem de la impugnació és que va ser estimada pel Comité des Pyrénnées, i l’Espanyol va ser desqualificat per alineació indeguda. La premsa ho justificava com que l’Espanyol havia fet jugar a tres jugadors britànics que no duien 1 mes de residència a la ciutat. Dels dos reglaments de la Competició que es disposen (1910 i 1912), en cap d’ells s’indica res sobre aquesta circumstància. Ara bé, el reglament s’adreça a les normes de la USFSA per qualsevol fet no explicitat al reglament, inclús al punt 16è dóna l’oportunitat al Comité des Pyrénées de modificar o completar el reglament en cas de necessitat. Un mitjà acusa el FC Barcelona de suborns per aconseguir la desqualificació de l’Espanyol. L’argument del club desqualificat diu que el FC Barcelona també tenia tres jugadors britànics (Steel, Allack i Greenwell) i a més a l’eliminatòria de l’any passat el FC Barcelona va fer venir a Pattullo per jugar. Recordem que el RCD Espanyol també va fer venir un jugador britànic, Burnett. La qüestió és que el Comité des Pyrénées en la seva sessió del 29 d’abril va admetre la impugnació del FC Barcelona, desqualificant a l’Espanyol.


França

La segona semifinal l’havien de disputar els dos equips francesos de l’Olympique de Cette i la Comète et Simiot. El partit estava programat pel diumenge 6 d’abril a Toulouse al camp de l’Stade Toulousain, Ponts-Jumeaux.
Malauradament no es troba cap dada relativa a aquest partit. El club que va disputar la final va ser la Comète et Simiot.


A diversos diaris es descriuen els resultats de la Comète et Simiot durant aquesta temporada. Un dels resultats és la pèrdua d’un partit contra l’Olympique de Cette per 0 a 1, sense cap dada més.
És possible que l’Olympique es retirés del campionat per tenir moltes més opcions en el Campionat de França. Els diumenges 31 de març i 13 d’abril va jugar dues de les eliminatòries, entremig havia de jugar l’eliminatòria de la Challenge!


Final


La final de la Challenge estava programada pel diumenge 4 de maig, però ja el FC Barcelona havia programat i concertat dos partits pels dies 1 i 4 de maig. El primer equip s’havia de desplaçar a Bilbao, per jugar contra el Club Deportivo, i el segon equip, a Barcelona, rebia la visita d’una selecció de jugadors de Múrcia, Cartagena i Aguilas. Inicialment el Comité va acceptar l’ajornament pel 18 de maig, però donat que aquest dia també havia un partit aparaulat amb el Zuric, el FC Barcelona va fer l’oferta de jugar el 8 de juny i al seu camp, cosa que va ser acceptada pel Comité.


Novament la premsa barcelonesa demana al Comité que el trofeu resti en propietat del FC Barcelona si guanya per quarta vegada. També referien que l’equip bordelès s’havia reforçat considerablement per aquest partit. En el últim moment l’àrbitre designat, Ginesty, va haver de ser substituït per un vell conegut, Naudy.

FC Barcelona – Comète et Simiot     7 – 2
Renyé
Berrondo – Amechazurra
Rozitsky – A. Massana – Greenwell
Forns – Allack – Berdié – Alcántara – E. Peris
Dablanc – Soulie – Kieffer – Rundge – Sandoval
Donadieu – Damazan – Serre
Cayre – Pepion
Noellen

L’equip bordelès va resultar molt més fluix de l’esperat, pot ser el cansament del viatge efectuat el dia anterior va ser determinant. La qüestió és que de seguida es manifesta la superioritat del conjunt de Barcelona. La major part de la primera part es juga en terreny la Comète. Cinc gols va marcar el FC Barcelona en aquesta part: Berdié, Alcántara, Berdié, Berdié i Alcántara.
La segona part s’inicia amb la relaxació per part dels jugadors de Barcelona, cosa que és aprofitada per l’equip bordelès per fer dos gols, el primer de Sandoval i el segon en pròpia porta en una jugada desafortunada de Renyé, Massana i Berrondo. Immediatament després torna l’absolut domini de Barcelona, aconseguint dos gols més obra d’Alfred Massana i Alcántara. L’àrbitre, Naudy va tenir poc treball però el va fer correctament.


Tots els diaris consultats diuen que els gols van ser marcats per Berdié (3), Alcántara (3) i Alfred Massana (1). En canvi Daniel Carbó informa que van ser Berdié (2), Alcántara (2), Allack (1), Forns (1) i Alfred Massana (1).


Campionat de 1914

Clubs inscrits

Els clubs inscrits per aquesta edició foren set, tres francesos i quatre catalans. Stade Toulousain i Union Sportive Albigeoise per la Région des Pyrénées, la Comète et Simiot per la Région de la Côte d’Argent. El FC Barcelona, l’Universitari SC, el FC Espanya i el CS Sabadell FC. Per primera vegada un equip de fora de la ciutat de Barcelona s’inscrivia a la competició, el Centre Sports Sabadell.


Es desconeix la raó del perquè els equips francesos de primera línia van deixar de mostrar interès per la Challenge.


Trajectòria dels clubs

Només l’etern campió de la Région des Pyrénees, l’Stade Toulousain, participa en el Campionat de França de la USFSA. Va ser eliminat en les eliminatòries prèvies per l’Stade Bordelais UC per 3 a 1.
A Catalunya, ja amb la pau feta, se celebra un únic Campionat. El campió és el FC Espanya. El FC Barcelona va quedar quart i l’Universitari cinquè. El CS Sabadell integrat en el Grup del Vallès de la segona categoria, es proclama campió d’aquesta categoria, la temporada següent jugaria a la primera categoria. Al Campionat d’Espanya, el representant de Catalunya és el FC Espanya. En semifinals es desfà de la Sociedad Gimnástica Española, perdent en la final contra l’Athletic.

Calendari inicial

1 març (I) FC Espanya – Universitari SC, terreny Espanya
15 març (II) FC Barcelona – CS Sabadell, terreny FCB
15 març (III) Stade ToulousainUS Albigeoise, terreny de l’Albi
29 març, Semifinal, Guanyador I – Guanyador II, terreny del guanyador del I partit
5 abril, Semifinal, Guanyador III – Comète et Simiot, terreny Stade Toulousain
26 abril, final, terreny Stade Toulousain

Competició

Eliminatòries prèvies

Catalunya

El diumenge 1 de març s’inicien les eliminatòries de Catalunya. El primer partit correspon al FC Espanya contra l’Universitari SC.

FC Espanya – Universitari SC     1 – 0
Renyé
Reguera – Mariné
C. Salvó – Casellas – Prats
Bellavista – Baró – Passani – Osanz – P. Salvó
Folguera – F. Varela – Janer – Armet – Ozores
Malo – Alemany – Puntas
Varela – Batlle
Cuervo

Al camp de l’Espanya, un terreny delimitat entre els carrers Rosselló, Villarroel, Còrsega i Urgell i sota l’arbitratge d’en Amechazurra, jugador del FC Barcelona s’enfronten aquests dos equips. Un partit, segons les cròniques força ensopit. La primera part amb domini altern, l’Espanya, mitjançant Passani s’avança en el marcador. La segona amb un domini més clar per part de l’Espanya, això si l’Universitari juga en inferioritat per lesió de Batlle a causa d’una forta entrada. Batlle es col·loca d’extrem, ocupant el seu lloc Puntas. Malgrat tot, Reguera, defensa de l’Espanya comet un penal, que Armet envia fora per ben poc.La segona eliminatòria se celebra el diumenge 15 de març entre el FC Barcelona i el Centre de Sports Sabadell, amb camp del primer (Carrer Indústria).

FC Barcelona – CS Sabadell     5 – 0
Bru
Molins – Amechazurra
Berdié – A Massana – Carlier
Mallorquí – P Wallace – Bau – Alcántara – E Peris
Gallart – Retana – G Aragay – Gonzalez – Llonch
Comas – Monistrol – Moix
Casas – Lluís
Fígols
En alguns mitjans escriuen Gallach o Gallech enlloc de Gallart

Partit amb molt poca història, un Sabadell molt voluntariós, campió de la segona categoria s’enfrontava al Barcelona. El partit havia de començar a les 3.30 de la tarda, però l’àrbitre designat, Reguera no es presenta, essent substituït per Greenwell. El partit va començar amb 40 minuts de retard. Alguns mitjans l’acusen de certa parcialitat a favor del Barcelona. Els gols són entrats per Mallorquí i Bau la primera part, i per Mallorquí, Bau i Alcántara la segona. El Barcelona va fallar un penal.


Eduard Reguera va ser jugador del FC Espanya entre 1910 i 1914, passant al FC Barcelona aquell darrer any. El primer partit de les eliminatòries de la Challenge, Reguera juga amb l’Espanya el dia 1 de març. El 8 de març a una crònica d’un partit d’entrenament entre el primer i segon equip del Barcelona no juga. El dia 15 de març havia d’arbitrar la segona eliminatòria entre Barcelona i Sabadell i no es va presentar. El 19 de març en un partit amistós del FC Barcelona apareix a la defensa.

Segons les dades del llibre de Daniel Carbó, els golejadors són Wallace i Bau amb dos gols i Alcántara amb un.


França: Région des Pyrénees

El mateix diumenge 15 de març s’enfrontaven l’Stade Toulousain i la Union Sportive Albigeoise. No hi ha dades d’aquest partit, però el club que passa a les semifinals és l’Albi. Per tant es va prendre la venjança del campionat de la regió guanyat pels tolosans.

Semifinals

Catalunya

El diumenge 29 de març al camp del FC Barcelona, al carrer Indústria s’enfronten els dos semifinalistes de Catalunya, el FC Barcelona i el FC Espanya. A les 4 de la tarda sota les ordres de Naudy, del Comité des Pyrénnées comença el partit.

FC Barcelona – FC Espanya     2 – 5
Bru
Molins – Amechazurra
Berdié – A Massana – Castejon
Mallorquí – P Wallace – Bau – Morales – E Peris
Coletas – Passani – Prats – Baró – P Salvó
C Salvó – Casellas – Bellavista
Mariné – Farriols
Puig
L’alineació que apareix majoritàriament als mitjans és aquesta. Ara bé, Daniel Carbó en el seu llibre diu que juga Regeura per Amechazurra, Greenwell per Castejón, Oller per Wallace, Alcántara per Baró i Villena per P. Salvó

L’espectacle va ser lamentable, indigne i censurable, sobretot a la segona part. Joc dur, entrades violentes, baralles entre jugadors, lesionats, entre el públic, constants interrupcions, invasió del camp en més d’una ocasió, càrregues de la policia, detinguts, …..
L’Espanya va ser el just guanyador, perquè els jugadors del Barcelona van jugar molt malament. El resultat final fou de 2 a 5. El partit s’inicia amb un gol matiner de Peris. A poc a poc l’Espanya es va imposant en el joc, aconseguint un gol després d’un xut de Baró que se li escapa de les mans a Bru. Malgrat el domini espanyolista, Morales aconsegueix el segon gol pel Barcelona. Bellavista de l’Espanya canvia la seva posició amb Prats. Aquest fet va canviar el rumb del partit. Dos gols anul·lats a Bellavista per fora de joc originen les primeres invasions del camp amb la consegüent interrupció del partit. Poc després Bellavista marca dos gols legals, acabant la primera part amb el resultat de 2 a 3 a favor de l’Espanya.
La segona part és de domini absolut de l’Espanya, si més no el que es va poder jugar. Peris lesiona a Farriols per una entrada dura que obliga a la seva retirada. Prats ocupa el seu lloc en la defensa. Nou gol anul·lat a Bellavista, nou escàndol. Nou gol legal de Bellavista, col·loca el 2 a 4 al marcador.
Faltant 10 minuts, una dura càrrega de Cristòfol Salvó a Bru, desencadena la baralla final. Molins de més envergadura, dóna un cop de puny a Salvó que cau a terra mig commocionat i amb sang. Baralles entre els jugadors i nova invasió del camp. La policia treu els sabres i càrrega. Se’n porten a alguns detinguts. Després d’una bona estona s’aconsegueix el retorn a la normalitat. El FC Barcelona cedeix el triomf a l’Espanya, malgrat restar 10 minuts per jugar. Mallorquí i Massana no volen jugar i abandonen el camp. El temps que resta participen 9 jugadors pel FC Barcelona contra 10 per l’Espanya. Bellavista aconsegueix el cinquè i definitiu gol per l’Espanya, quart del seu compte. El partit finalitzava quan ja es feia fosc.
Malgrat tots els esdeveniments, les cròniques indiquen que l’àrbitre ho va fer molt bé.

França

L’altra semifinal es juga el diumenge 5 d’abril entre la Comète et Simiot i l’US Albigeoise al camp de l’Stade Toulousain, el Ponts-Jumeaux. El resultat és de 5 a 0 per l’equip bordelès.

Final

L’Espanya preveient serioses dificultats per desplaçar un equip amb garanties a Toulouse, va negociar amb el Comité des Pyrénnées jugar el partit a Barcelona, cosa que finalment va aconseguir.
El diumenge 24 d’abril al camp de l’Espanya se celebrava la final de la cinquena i última edició de la Challenge. Sota les ordres de Durand va començar el partit.

FC Espanya – Comète et Simiot    3 – 1
Puig
Ribera – Mariné
Prats – Casellas – C Salvó
P Salvó – Passani – Bellavista – Baró – Villena
Riquelté – Dablanc – Lemele – Sandoval – Cazaux
Altané – Soulie – Damazan
Cayre – Darricussec
Noellen

Aquest equip bordelès va ser més competitiu que el de la final de l’edició anterior. Només 6 jugadors repetien amb l’equip. L’Espanya va iniciar el partit de manera poc segura fins a aconseguir el primer gol per part de P. Salvó. A partir d’aquí el joc es va asserenar aconseguint el domini del partit. La primera part va finalitzar amb aquest resultat. Ja en la segona, novament P. Salvó aconsegueix el segon gol. Sandoval retalla diferències, i finalment Bellavista fa el tercer i últim gol del partit.

Què va passar amb el trofeu?

El trofeu mai va estar en possessió definitiva de cap club, malgrat les manifestacions dels mitjans catalans. L’equip guanyador conservava el trofeu durant el període que anava de la final al començament de la següent edició, data en que l’havia de retornar al Comité des Pyrénnées. El FC Barcelona el va tenir en el seu poder les quatre primeres edicions. La rèplica que existeix al museu del Barça, que té gravat “Copa Pirineos 1910” no és igual que el trofeu original. Desconec de quan és aquesta rèplica, però podria ser que el FC Barcelona fes una còpia del trofeu, i que el 16 de març de 1938 durant els bombardejos discriminats de l’aviació franquista, en el qual una de les bombes va caure a la seu del FC Barcelona, al carrer Consell de Cent, i que va destruir pràcticament tota la seu, aquesta quedés malmesa.
El FC Espanya aconseguia l’última Challenge. És de suposar que el trofeu fos lliurat a l’equip campió. Tenia el dret de conservar-lo fins l’inici de la següent edició. Però si la guerra va començar l’estiu, què va passar amb el trofeu? l’Espanya se’l va quedar?, el va retornar en algun moment? al finalitzar la guerra? Que jo sàpiga ningú sap on és …..

Oficialitat de la Challenge

Aquesta competició va ser ideada i creada per una federació regional integrant d’un organisme estatal francès, la USFSA. Els tres primers anys de competició, la USFSA no era integrant de la FIFA.
La competició es regia segons les regles de la International Football Association Board (organisme al que es va afiliar la FIFA l’any 1913), i estava dotat d’un reglament propi de funcionament. Es competia per invitació i sense cap criteri classificatori depenent de les diferents competicions.
Malgrat les mancances amb les quals ens mirem aquelles competicions de principis de segle, val a dir que té tots els criteris per ser considerada una competició oficial, doncs va estar sempre sota el paraigües d’una federació regional, i per sobre d’aquesta tenia una federació nacional.

Leave a Reply