Durant el segle XIX, el Regne Unit va rebre un notable flux d’immigrants d’origen alemany, tot i que mai no va ser tan massiu com el d’altres grups europeus. Les causes principals d’aquesta migració van ser econòmiques, polítiques i religioses. Molts alemanys fugien de les crisis agrícoles, de la pobresa o de la inestabilitat derivada dels moviments revolucionaris de 1848. Altres buscaven noves oportunitats en un país que, amb la revolució industrial, oferia feina i estabilitat.
Els immigrants alemanys es van establir sobretot a Londres —especialment a barris com Whitechapel i Soho—, com també a ciutats industrials com Manchester o Liverpool. Entre ells hi havia artesans, comerciants, músics, forners, enginyers i científics.

El primer cens britànic que va registrar el país de naixement va ser el de 1861. En aquell any, hi havia 28.644 persones nascudes a Alemanya o estats germànics registrades a Anglaterra i Gal·les. El 1911, la xifra per a alemanys (estrangers nascuts a Alemanya) a Anglaterra i Gal·les era 53.324, alguns autors suggerint que podria haver arribat a uns 100.000 si s’inclouen també els naturalitzats. 
Amb el pas del temps, la comunitat alemanya es va integrar força en la societat britànica, mantenint alhora les seves pròpies institucions culturals, esglésies i escoles. Tot i això, el sentiment antialemany va créixer a finals del segle XIX, especialment amb la rivalitat política i econòmica entre els dos països, i més encara durant la Primera Guerra Mundial.

Amb aquesta entrada inicio una trilogia de tres jugadors del Barça amb ascendència alemanya: Witte, Wihl i Eckes.

Hermann August Cornell Witte

Hermann August Cornell Witte va néixer el 28 d’abril de 1889 a Londres, tercer fill del matrimoni format per Carl Heinrick Friedrick Witte (Bremen 1857 – Londres 1927) i de Sarah Ann Burleigh Cornell (Londres 1864 – ?). El matrimoni va tenir dos fills més, Carl Henry Witte (Londres 1883 – ?) i Anna Adelheid Cornell Witte (Londres 1886 – Barcelona 1966). 

Al segle XIX, al Regne Unit, la nacionalitat no seguia el lloc de naixement, sinó el pare.

La història de la naturalització britànica és complexa i ens trobem en diferents situacions depenent del període. Abans de 1844, no hi havia una llei general de naturalització al Regne Unit. El sistema es basava en procediments individuals molt costosos i complicats. Entre 1844 i 1870 es va simplificar el procés, es podia sol·licitar la naturalització, però calia residir almenys cinc anys al Regne Unit i prestar jurament de lleialtat a la Corona. A partir de 1870 es va fer una reforma profunda i va marcar l’inici del sistema modern de nacionalitat britànica. Respecte als matrimonis entre britànics i estrangers es donaven situacions paradoxals. Fins a 1914 el matrimoni d’un britànic amb una dona estrangera, li conferia automàticament la nacionalitat britànica a la dona, en canvi, el matrimoni d’una britànica amb un home estranger, ella perdia automàticament la nacionalitat britànica. La dona en aquest cas es podia acollir a les lleis del país del marit, però no sempre es permetia que ella adquirís la nacionalitat del marit, per tant, la dona podia esdevenir apàtrida. Tot això implicava que no podia obtenir el passaport, no podia heretar ni tenir propietats legalment reconegudes o podia quedar molt limitada o fins i tot incapacitada legalment per mantenir-les, no tenia «protecció» diplomàtica en cap país i en el cas d’haver de retornar al Regne Unit, podia necessitar permís de residència o visat. La situació no va canviar plenament fins a 1948.

L’any 1873, Carl Witte encara era ciutadà del novell Imperi Alemany. Es desconeix quan va arribar a Anglaterra. Tampoc hi ha cap registre que indiqui que Carl es naturalitzés britànic, encara que a partir de 1887 apareix al cens electoral de Londres. Quan la parella tenen el primer fill el 1883, Carl Henry, no estaven casats i no ho van fer fins dos anys més tard, celebrant el bateig de Carl un mes despres. L’explicació més lògica era per evitar la pèrdua de la nacionalitat britànica de Sarah.

En algun moment de l’últim decenni del segle XIX la parella trenca. A partir de 1900, Sarah apareix al cens electoral de Londres, possiblement com dona separada i només com electora local, no al Parlament, ja que les dones no van poder votar fins al 1918.
Al cens anglès de 1901, Carl pare i Carl fill viuen al 181 d’Isledon Road i al 27 de Balfour Road Ann, la mare, els fills Ann i Hermann i dos llogaters, Richard Welsch i August Russ, aquests últims, súbdits alemanys.

Tres anys més tard, el 1904, Ann Witte i Richard Welsch (1871-1949) es casen a l’església Saint Mary de Londres. Richard no es va naturalitzar mai, per tant, la seva dona prenia la condició d’apàtrida.

BANC ALEMANY TRANSATLÀNTIC

L’any 1904, el Deutsche Ueberseeische Bank va obrir una oficina a Barcelona, anomenada Banc Alemany Transatlàntic, amb la intenció de fer de pont pels negocis alemanys en Llatinoamèrica, on ja tenia seus des de 1887. 

La seva operativa va durar fins al final de la Segona Guerra Mundial quan, com la majoria dels negocis alemanys, es va haver de sotmetre a les decisions dels països aliats, els vencedors del conflicte bèl·lic. En el cas d’aquesta entitat, la filial espanyola va passar a mans estatals i després es va privatitzar, per ser, el 1950, el Banc Comercial Transatlàntic, conegut durant molts anys com a Bancotrans

Richard Welsch va ser triat per dirigir el Banc Alemany Transatlàntic, i juntament amb la seva dona van anar-se’n a viure a Barcelona. Hermann també va anar, potser va viatjar amb la seva mare, Sarah, cap al 1905-1906.

La primera guerra mundial

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va marcar una fita en la història per ser el conflicte bèl·lic més gran del món al seu moment. Però el que és menys conegut és que no es va tractar només d’un enfrontament entre països. També va ser una disputa familiar.
Tres de les nacions que van protagonitzar el conflicte, Alemanya, el Regne Unit i Rússia, no només tenien en comú que eren les principals potències del planeta al començament del segle XX. També compartien un llaç que, fins aleshores, semblava garantir l’harmonia entre ells: eren regits per monarques que formaven part d’una mateixa família: la de la reina Victòria del Regne Unit, que va ser sobirana britànica per seixanta-tres anys, fins al 1901.
I no eren parents llunyans: el kàiser alemany Guillem II, el primer a declarar la guerra, era el nét gran de Victòria.
El seu contrincant rus, el tsar Nicolau II, estava casat amb Alix (o Alejandra), una altra neta de Victòria; la favorita de la monarca britànica, de fet.
I tant Guillermo com Nicolás eren cosins germans de Jorge V, també nét de Victòria, que va decidir entrar a la Primera Guerra Mundial del costat de Rússia i França.

A Catalunya, d’una banda, les esquerres s’identificaven majoritàriament amb la causa aliada, especialment amb França, que consideraven el símbol de la defensa dels principis democràtics i liberals. Es tractava, ideològicament, de sectors oberts al progrés, i socialment hi trobàvem una gran part de la classe obrera —el poble en general—, la petita burgesia, les classes mitjanes intel·lectuals (professors, metges, advocats, escriptors, etc.), alguns sectors de l’exèrcit, un clergat més il·lustrat, com també financers i la burgesia industrial de Catalunya i Bilbao.
Des del punt de vista polític, aquests grups s’emmarcaven principalment en el catalanisme, el republicanisme i les diverses forces d’esquerra. En canvi, les dretes es decantaven majoritàriament per les Potències Centrals, que consideraven un contrapès necessari davant la França de les llibertats.
Socialment, el nucli germanòfil estava format per una part important de l’exèrcit —especialment la marina, tradicionalment dominada per l’aristocràcia—, l’alt clergat, els grans propietaris rurals, l’alta burgesia (sobretot l’oligarquia cerealista i olivarera) i alguns homes de negocis. També s’hi alineaven els carlins, els conservadors i, en general, els sectors polítics més reaccionaris.

Durant el conflicte, els expatriats de cada bàndol intentaven guanyar-se la «simpatia» dels catalans. Un fet curiós va passar el febrer de 1916, quan un periodista de El Diluvio, va publicar dos articles d’un suposat suborn per part de Richard Welsch.

El matrimoni Welsch-Witte va tenir descendència i la gran majoria d’ells viuen a Catalunya. Un dels fills del matrimoni, Donald, va ser un famós regatista, navegant fonamentalment en classe Vaurien. Assolí dos campionats de Catalunya i dos d’Espanya. Una de les filles es casa amb Antonio Sert, nebot del pintor i III comte de Sert.
En referència a Hermann, després de la guerra mundial desapareix sense deixar rastre, i de moment no he tingut sort amb el contacte amb els descendents.

Esports

Seguint la tradició britànica, Hermann va destacar en aquells esports importats pels britànics: tenis i futbol. El preferit va ser el primer, des de 1906 a 1914, trobem a Hermann en tots esdeveniment tenístics del país.

Respecte al futbol, el 3 de desembre de 1908 a El Mundo Deportivo apareix una petita nota sobre el primer equip del Barça: Witte, escrit Withe jugarà la temporada de davanter.

El primer partit conegut on participa Witte és el del 29 de novembre, en un amistós contra el Galeno.

Malgrat tot, la temporada anterior, en dues alineacions del Català SC apareix White, el 26 de gener contra el FC X i el 23 de febrer contra el Barça. Quin jugador era?, tenint en compte que el White escocès «desapareix» dels camps de futbol una vegada l’Hispània deixa de jugar, el més probable és que aquest jugador sigui el mateix Witte i la temporada següent fitxés per Barça.

Segons Daniel Carbó al seu llibre Historial del FC Barcelona, Witte s’estrena amb el Barça el 6 de desembre de 1908 al concurs «Copa de Sabadell», contra l’equip promotor. Witte juga de davanter, marcant un dels gols.

El següent partit també amistós, vas ser contra el temible Stade Helvétique al camp del carrer Muntaner. La crònica prèvia al partit …

Witte participa en sis dels set partits (un no es va disputar per la cessió dels punts per part de l’Espanya) del Campionat de Catalunya, marcant un únic gol. Quatre amistosos més amb un altre gol marcat. Amb l’últim partit disputat el 8 d’agost deixa el Barça per centrar-se en el tenis. 

L’any 1910, Witte juga dos partits amb un dels equips de Vilanova i la Geltrú, el Vulcà. L’equip contrari seria el Catalunya de Tarragona.