No és la meva intenció en aquesta entrada, debatre si va ser una selecció catalana, una selecció de Barcelona, una selecció de l’Associació o cap selecció, la que va jugar aquells partits de l’any 1904. El que sí que tinc clar és què intentar traspassar l’estructura organitzativa actual a aquells anys és simplement un error, feien el que podien!
Si no vaig errat, la primera menció que es fa del possible primer partit de la selecció catalana, apareix al llibre d’Antoni Closa i Jaume Rius, “Selecció Catalana de Futbol, Nou dècades d’Història” de l’any 1999. Al text només es fa referència al partit que es va disputar el 6 d’abril de 1904 contra la tripulació del vaixell britànic Cleòpatra, sense considerar-lo el primer partit: “El 6 d’abril de 1904 es va integrar un equip en el qual formaven plegats jugadors del Barcelona i l’Espanyol per enfrontar-se a la tripulació del vaixell anglès Cleòpatra. El partit el va gestionar Arthur Witty i els catalans van vèncer per un clar 3 a 0”
Dos anys més tard, el mateix autor, Antoni Closa, al llibre “Un segle de futbol català: 1900-2000”, s’atreveix a escriure: “La selecció en marxa. Si bé no podem considerar-ho ben bé com el veritable debut de la selecció catalana, cal comentar que l’abril de l’any 1904 va actuar per primera vegada un combinat que representava l’Associació de Clubs. El dia 6 d’aquell mes d’abril, i amb només jugadors del Barcelona i de l’espanyol, va enfrontar-se el combinat a la tripulació del vaixell anglès anomenat Cleòpatra. Els catalans van resoldre l’enfrontament al seu favor per 3 a 0”
L’any 2005 es va publicar el llibre “Història de totes les seleccions esportives catalanes (1904-2005)”, escrit per en Josep Maria Raduà i Domènech. El capítol 27 del llibre parla de la selecció de futbol, i a la pàgina 160 descriu el debut de la selecció:
“El 6 d’abril de 1904 va significar començar amb la història de les seleccions amb bon peu, amb una victòria. Era el primer partit de la selecció i s’aconseguí ajuntar en un sol equip els elements de clubs tan rivals en la primera dècada de segle com l’Espanyol i el Barcelona. Tot esforç era poc davant l’esdeveniment. El rival, això sí, no era gran cosa: la tripulació del vaixell Cleopatra d’Anglaterra. El partit contra els anglesos havia estat gestionat per Arthur Witty. El Catalunya-Cleopatra va acabar 3-0 per als internacionals quadribarrats. Pocs dies abans s’havia pres el determini que els partits més importants de l’Associació de Clubs de Foot-ball (el nom de la Federació Catalana en aquella època), entre ells els de la selecció del país, es juguessin en un camp dotat amb tanques que l’Espanyol tenia prop de l’Hospital Clínic, nom amb què es coneixia el camp. Avui dia prop d’aquell indret hi ha el Museu de l’Esport Melcior Colet”
Anys més tard, alguns mitjans van afegir que el vaixell Cleòpatra, havia estat la nau que va transportar l’obelisc de Cleòpatra d’Egipte a Londres l’any 1877.
El vaixell Cleòpatra
Cap a l’any 1450 aC, el faraó Tuthmosis III va fer construir dos obeliscs de granit de sienita a la ciutat egípcia d’Heliòpolis (actual el Caire). El mateix Tuthmosis i Ramsès II, uns dos-cents anys després, van fer les inscripcions a les cares dels dos obeliscs.
L’any 12 aC, l’emperador August els va fer traslladar al Caesarum d’Alexandria, temple erigit per Cleòpatra VII durant el segle I aC en honor de Marc Antoni o Juli Cèsar.
El temple va ser enderrocat i els dos obeliscs van romandre parcialment enterrats durant més de 1800 anys.
L’any 1801, Sir Ralph Abercrombie es va fer amb un dels obeliscs d’Alexandria, també conegut com de Cleòpatra. La impossibilitat de transportar-lo a Europa el va fer desistir: moure 186 tones de granit amb unes dimensions de 22,39 metres d’alçària amb una base rectangular de 2,50 per 2,25 metres era una tasca impossible.
L’any 1819 el governador d’Egipte Muhammad Alí Paixà, va regalar un dels dos obeliscs al Regne Unit per commemorar les victòries de Lord Nelson a la batalla del Nil i d’Abercromby a la batalla d’Alexandria, esdevingudes ambdues l’any 1801. Encara que el govern britànic va acollir el gest, es va negar a pagar per traslladar l’obelisc a Londres. Novament, l’any 1877, el governador Khevide va tornar a regalar, aquesta vegada un dels obeliscs al Regne Unit i l’altre als Estats Units, aquest últim per la seva contribució a la construcció del canal de Suez.
Aquesta vegada Sir William James Erasmus Wilson, cirurgià i dermatòleg londinenc, va finançar el seu transport d’Alexandria a Londres per un cost de 10.000 lliures. Wilson amb l’ajuda de Mathew William Simpson, enginyer de locomotores, havia dibuixat uns plànols d’una nau cilíndrica que podia albergar l’obelisc al seu interior. La seva forma cilíndrica podria permetre que rodolés fins al mar, acabar la seva construcció i poder ser remolcat fins a Londres amb un vaixell de vapor. El disseny final de la nau correspon a l’enginyer John Dixon, que juntament amb el seu germà Wainman van construir-la a la Thames Iron Works, essent enviada a Alexandria en peces separades. La nau va ser batejada amb el nom de Cleòpatra. El capità Carter i vuit tripulants eren els encarregats de governar la nau.
Una vegada construït el vaixell i carregat les 186 tones de granit, van salpar cap a Anglaterra el 21 de setembre de 1877, remolcat pel vaixell de vapor Olga, dirigit pel capità Booth. Els dos vaixells estaven connectats per un cable d’acer d’uns 365 metres de llarg i 9 cm de gruix.
De seguida es va fer evident que el Cleòpatra era un mal invent, molt difícil de dominar. De totes maneres, la travessia pel mar Mediterrani es va fer sense incidències, van passar Gibraltar, el cap de Sao Vicente, van travessar tota la costa portuguesa fins a arribar al cap de Finisterre el vespre del 13 d’octubre. El vent va començar a bufar, va baixar el baròmetre i el mar va començar a agitar-se. L’endemà al matí l’Olga i el Cleòpatra es trobaven al mig d’una borrasca al golf Biscaia. La intensitat de la tempesta anava en augment, el vent bufava de valent des de l’oest i les onades adquirien ràpidament proporcions aterridores. La nau es balancejava amunt i avall, però es va comprovar la seva capacitat de flotació. Una gran onada va fer bolcar de costat la nau. Tots els esforços de la tripulació van ser en va, havien d’abandonar la nau. El cable d’acer s’havia deixat anar pel perill de col·lisió entre totes dues embarcacions.
El capità Booth va enviar sis voluntaris en un dels bots de salvament. Quan eren al costat del Cleòpatra i van llançar les cordes, una terrible onada va separar bruscament el bot de la nau. A causa de la tempesta, el bot es va anar allunyant i no es va saber res més d’ell. Se suposa que es va inundar i enfonsar, morint els 6 tripulants.
Malgrat tot, les dues embarcacions no es van separar, i quan va trencar el dia, l’Olga va fer un segon intent de rescatar a la tripulació del Cleòpatra. Per sort la tempesta havia disminuït d’intensitat. Després d’algun intent fracassat, el capità Booth va decidir acostar-se a la nau i llançar una corda que aquesta vegada va poder ser agafada per la tripulació. Un bot lligat a la corda va acostar-se al Cleòpatra, la tripulació i el capità van poder passar al bot i aquest va ser arrossegat fins a arribar a l’Olga. La corda va ser tallada abandonant el Cleòpatra. Va haver un intent infructuós de trobar els sis tripulants del bot perdut, i finalment, el 17 d’octubre l’Olga arribava a Falmouth, informant de la pèrdua del Cleòpatra.
Però tal com havíem dit, com nau era un mal invent, però la funció de flotació l’havia salvat de l’enfonsament. El dia 15 d’octubre, el vapor de Glasgow, Fitzmaurici dirigit pel capità James Evans que anava en direcció a València es va trobar al Cleòpatra a unes 90 milles al nord-est del Ferrol. La nau va ser remolcada fins al port del Ferrol.
Reparada adequadament, faria l’últim tram del seu viatge remolcat per l’Anglia el 16 de gener de 1878. A les 10 del matí del 20 de gener les dues embarcacions arribaven a Gravesend i després molt lentament es van dirigir Tàmesi amunt fins a arribar a Londres.
L’obelisc, finalment va ser erigit al Victoria Embankment el 12 de setembre de 1878.
La nau Cleòpatra va ser desballestada al mateix Londres.
No acabo d’entendre com s’estableixen unes afirmacions no contrastades i es dona per suposat uns fets totalment falsos. La tripulació que va jugar contra la selecció catalana va ser la de la corbeta HMS Cleopatra, construïda l’any 1878. A partir de 1902 va ser utilitzada per entrenament naval, el 1922 li van canviar el nom per Defiance III, i el 1931 va ser venuda com ferralla.
El partit es va jugar el 6 d’abril de 1904?
Qualsevol ullada a les hemeroteques del 6 d’abril de 1904 i dels dies posteriors, podem comprovar que no hi ha ni rastre de cap partit de futbol. Los Deportes del 10 d’abril informa de tres partits disputats una setmana abans, dos de campionat i un amistós: segons bàndols i tercers bàndols del Barça i Espanyol, i primers bàndols dels mateixos equips, respectivament. Com potser?, cerquis on cerquis tothom diu que el primer partit de la selecció va ser el 6 d’abril de 1904!!!
Doncs no!, Los Deportes del 14 de febrer de 1904 informa d’un partit entre un combinat del Barça i de l’Espanyol que van jugar contra els tripulants del vaixell Cleòpatra, jugat el 12 de febrer de 1904. Un error que ha persistit per espai de vint-i-quatre anys!!!
El partit havia estat gestionat per Arthur Witty, vicepresident de l’Associació de Clubs de Football i president del FC Barcelona, fill de Frederick Witty vicecònsol britànic en Barcelona, que havia anat a rebre al comandant de la nau.
L’equip estava format per Vives (E), Belausteguioitia (E), Carril (E), Witty (B), Quirante (B), Morris (B), Ortiz (B), Harris (B), Meyer (B), Bru (I), D’Acosta (B)*
Tant La Vanguardia com Los Deportes afirmaren que els jugadors participants en l’equip de l’Associació eren del Barça i de l’Espanyol. També es repeteix en les publicacions anomenades al principi de l’entrada: Bru, l’any 1904 era encara jugador de l’Internacional.
Segon partit de la selecció catalana
A més no es va disputar un únic partit, el divendres 19 de febrer un nou combinat de jugadors dels clubs de la Federació i els tripulants del Cleopatra tornaven a jugar. La Vanguardia del 20 de febrer i Los Deportes del 21 de febrer de 1904, informen de la celebració d’una festa a benefici de l’Asilo Naval, es va disputar un partit d’infantils entre l’Internacional i l’Espanyol, i un partit entre un combinat de jugadors de clubs pertanyents a l’Associació i els tripulants del Cleopatra.
L’equip, aquesta vegada estava format per Vives (E), Oloriz (E), Meyer (B), Amat (C), Carril (E), Morris (B), Montells (E), La Riba (E), Cenarro (E), Bru (I), Ponz (E)*. Va arbitrar Escardó de l’Espanyol. Sembla que va guanyar l’equip de l’Associació, però no se sap el resultat. La Vanguardia escriu: “.. y a la hora en que nuestras habituales ocupaciones nos obligaron a abandonar la interesante refriega, el bando de esta capital dominaba el juego por completo y había logardo ya dos goals sobre el bando de marinos del “Cleopatra”, por lo cual era de suponer que se ratificará con creces la vistoría del día anterior entre dichos marinos y nuestros jóvenes aficionados”.
*(B) FC Barcelona, (E) C Espanyol F, (I) FC Internacional, (C) Català SC
