Una sèrie de fets cabdals van succeir durant la temporada 1894-1895: l’impuls del futbol gràcies al periodisme esportiu, la fundació del primer club de futbol del país, l’adquisició d’un nou terreny de joc i el primer partit contra un altre equip d’un altre municipi. Les següents temporades i fins finals de 1899, el futbol va deixar de tenir interès.

El periodisme esportiu

La premsa va tenir un paper fonamental durant la temporada 1894-1895 per la difusió del futbol. Una vuitantena de ressenyes (conegudes) sobre futbol van aparèixer a la premsa. Franco a La Vanguardia va ser el més actiu, rebatent els articles en contra del futbol, donant notícies del futbol estranger i sobretot del futbol practicat als municipis de l’actual Barcelo

Els articles “antifutbol” justificats per la quantitat de lesions que podia produir la pràctica del futbol prodigaven en la premsa. Era cert que feia relativament poc que el rugby football i el association football havien agafat camins separats, però de vegades el que ara coneixem per futbol no era un joc molt net. Així Ezequiel Boixet i Castells, codirector de La Vanguardia, i sota el pseudònim de Juan Buscón havia inserit el 30 de març de 1894, un article mèdic de The Lancet que parla dels accidents ocasionats per la pràctica del futbol: “… Trátase de la lista de accidentes ocasionados por el mencionado juego durante el primer trimestre de 1893 y durante el idem (sin concluir aun) del corriente año…”. Ferides, fractures, “ataques cerebrales” i morts. Sort que altres periodistes, com Franco de La Vanguardia, convençuts del benefici de practicar qualsevol esport i en especial el futbol, el defensaven, el donaven conèixer, i mitjançant articles informaven de les regles d’un, el futbol i de l’altre, rugbi (La Vanguardia 25 de gener de 1895, La Vanguardia 1 de febrer de 1895, La Ilustración Artística 7 de juny de 1897,….). I novament el mateix Juan Buscón, el 16 de novembre de 1897 a La Vanguardia torna a escriure un nou article sobre “lo salvaje que es el foot-ball”: “… Soy el primero en confensar que los ejercicios físicos, bien dirigidos, que ciertos sports como la gimnasia, la esgrima, la equitación y otros, son de intensísima utilidad, así para la salud del cuerpo como para vigorizar las funciones cerebrales. Pero de eso á pretender que ciertos pasatiempos brutales que sólo pueden excitar esos instintos de salvajismo y de ferocidad latentes siempre, por desgracia, en el corazón humano, sean beneficiosos, va un abismo [en referencia al foot-ball]…”. Vuit dies més tard, una vegada Juan Buscón havia rebut l’advertiment d’en Franco, publica que l’article referit parlava de foot-ball rugby.

Franco, també va tractar el football europeu en nombrosos articles, sobretot d’equips britànics i francesos, i de les mateixes seleccions d’aquests països. També ens informa de la celebració de partits de futbol femení (La Vanguardia 4 d’abril de 1895).

Franco per tal de promoure el futbol, va dedicar un article de La Vanguardia del dia 25 de gener de 1895 a explicar en què consistia el joc del futbol, com es practicava i alguna de les seves normes: “El juego consiste sencillamente en pasar la pelota, que es de gran tamaño, por las puertas colocadas detrás de los jugadores de cada bando, formadas por tres palos en esta disposición.

El bando contrario como es natural es el que procura introducir la pelota las más de las veces posible, pues cada una de ellas equivale á un «goal» (partida).
Los once jugadores que forman uno de los bandos y que en conjunto ambos forman los 22 de que debe componerse el juego, se hallan dispuestos de la manera siguiente: cinco delanteros destinados á correr la pelota y aproximarla á la puerta contraria, dos medios destinados á parar á los delanteros, tres intermedios que procuran con sus certeros golpes alejar siempre la pelota de la puerta de su partido, frente á la cual se colocan y finalmente un zaguero colocado en la misma puerta y destinado á impedir á todo trance la entrada de la pelota, por lo que se le permite hacer uso de las manos, prerrogativa que está vedada á los demás jugadores. Por tanto al colocarse los dos bandos para empezar el partido forman un rectángulo de la manera siguiente:

Empezado el juego, la habilidad consiste en saber descomponer el partido contrario á fin de poder entrar aprovechando aquella descomposición, á cuyo fin se nombra un capitán por cada bando que dirige el partido respectivo.”

I el divendres 1 de febrer del mateix any, escriu un article per diferenciar el futbol del rugbi: “Después de darlo á conocer brevemente según en !a crónica anterior hice, daré á conocer hoy algunas de las principales diferencias que separan el juego que la Sociedad de Barcelona practica «foot-ball association» y el que se confunde con él alguna vez, llamado «foot-ball rugbi» …”.

La nova temporada

L’octubre de 1894 Franco informava de l’inici de la temporada a casa nostra. Malgrat tot no va ser fins al desembre quan va inserir la primera crònica. El primer partit, tal com diu l’article, es juga el dissabte 8 de desembre (festiu): l’equip blau contra l’equip vermell. En aquesta ocasió la crònica és molt extensa amb l’explicació d’alguns moments del joc: “… Empezó el partido y después de algunos pases bien corridos colocóse la pelota en el campo azul…”, “… el capitán azul Rewes, uno de los mejores corredores de la pelota, hizo esfuerzos extraordinarios para lograr una entrada por la puerta encarnada, pero se estrellaban ante la serenidad del zaguero encarnado Wilson, que con sus soberbios golpes alejaba á 40 ó 50 metros la pelota …”, “… Concluida esta primera partida, que resultó disputadísima, oyóse el pito señal de descanso …”. El partit va finalitzar amb el resultat de 3 a 0 pels vermells.

El següent partit que havia de celebrar-se el diumenge 16 de desembre va patir les conseqüències de disputar-se al mateix temps una regata: “… la circunstancia de correrse un match el mismo día y hora que el Club Regatas, quitó parte de los jugadores de aquel ….”. Els mateixos jugadors presents demanen a Franco que insereixi en la seva crònica la possibilitat de sumar forces i, amb els actuals jugadors i  “… los aficcionados con que nuestra ciudad cuenta, existiría la possibilitat de fundar un Club de foot-ball, i així se podrían organitzar partidos seguros contando con suficiente número para ello”.

En referència a la fundació del primer club, ja l’any 1893 alguns diaris ho reclamaven, inclús el diari anglès The Yorkshire Evening Post. La dificultat de trobar jugadors van impossibilitar aquest fet fins aquest any 1895.

La nova ubicació del terreny de joc. La fundació del club

El terreny de joc en el qual es disputaven els partits de futbol, en aquells anys del segle XIX, representava una dificultat afegida per a la pràctica del futbol. No existia cap tipus de transport públic per arribar-hi.

Els jugadors van trobar una solució: la pelouse del velòdrom de la Bonanova. A finals de 1894, es posen en contacte amb el Fomento del Sport Velocípedico, propietari del Velòdrom de la Bonanova, per demanar la cessió d’aquest per efectuar allí els partits: ” … por la mayor facilidad de comunicaciones …”. A tocar del velòdrom hi havia l’estació de Bonanova dels ferrocarrils de Barcelona a Sarrià.

Finalment, el diumenge 20 de gener de 1895, explicat per Franco a la crònica de l’endemà, penso que arriba la data clau: la Sociedad de football ja s’ha constituït, “… naciente sociedad de football…”, els socis voten a favor de jugar els partits al Velòdrom de la Bonanova, “… Después del partido se procedió al recuento de votos para la adquisición de la pelouse del Velódromo …”, y la Sociedad veurà l’augment dels socis pels integrants del Club Velocipédico de Barcelona i del Club Regatas, “… La circunstancia de haber galantemente acudido á la invitación que se les había remitido, algunos socios de los Clubs de velocípedos y regatas de esta y en bastante número en especial del de velocipedistas, sito en el paseo de la Industria, permite adelantar la creencia de que serán un hecho los propósitos de la naciente sociedad de football.”

Tal com indicava Escardó, l’equip es va anomenar Barcelona Football Club, adoptant la forma gramatical anglesa. En contra de la gramàtica alemanya en què el “Football Club” va davant de Barcelona.

El diumenge 27 de gener de 1895, segons la crònica del dia següent, el club novell disputa el seu primer partit al Velòdrom, malauradament només es van presentar 16 jugadors, el temps no va acompanyar: “… La pelousse húmeda y fangosa, no favoreció las luchas y pases propios del juego, …”. El resultat 4 a 1 a favor dels blaus.

Aquesta nova Societat esportiva, que es dedicava exclusivament al futbol, va néixer de la mà dels membres de la colònia britànica, i ja eren dos els clubs fundats per ells: el Barcelona Cricket Club i el Barcelona Football Club. Pensar que els britànics fessin els passos necessaris per a la legalització dels dos clubs és suposar massa. Des del 30 de juny de 1887 l’estat havia posat en marxa la llei d’associacions. Aquesta llei exigia que societat o associació, incloses les recreatives (en el nostre cas esportives) havien de registrar-se al Govern civil, aportant els estatuts, reglaments o acords de com s’havien de regir, indicant a més el nom, domicili social, objectiu, forma d’administració o govern, indicant els recursos amb els quals hi comptava i la seva finalitat en cas de dissolució. Malauradament, l’únic que coneixem és el nom de l’entitat, “Sociedad de Football Barcelona”, la finalitat, el futbol, i la forma d’administració: socis amb una junta. A la crònica del 5 de febrer de 1895 de La Vanguardia, Franco informa que el Club anomena al cònsol del Regne Unit com a president: “El señor Cónsul inglés en esta capital señor Wyndham, ha tenido á bien aceptar la presidencia de la Sociedad de foot-ball que se le ofreció”. I mesos més tard, Franco al mateix diari i dins la crònica esportiva escriu “…El entusiasta vicepresidente de la Sociedad señor Tordo, no cesó de animar á los jugadores, entre los cuales tenía dos hijos, durante toda la mañana”. El capità del Club era Reeves.

El fet de no haver registrat la Societat no hauria estat un impediment per considerar-la fora de la legalitat. L’any 1901 i 1902, l’estat, amb un reial decret i amb una reial ordre, es reconeixen les societats existents, però insta al registre (sobretot les associacions religioses i les formades per estrangers). El problema d’aquesta Societat va ser que va tenir una vida molt efímera i no va donar temps a intentar la seva legalització.

El primer partit entre equips de municipis diferents. La primera imatge de l’equip

Des de feia alguns mesos, un equip de futbol de la colònia de Borgonyà s’havia posat en contacte amb l’equip de Barcelona per la disputa d’un partit amistós. Finalment, el dilluns 25 de març, festiu religiós, es va celebrar l’esdeveniment. Tal com informava la premsa, la Sociedad de Football de Barcelona i l’Asociación de Football de Torelló s’enfrontaven al velòdrom de la Bonanova.

La traducció de la paraula anglesa “association football” va ·degenerar en la traducció errònia d'”Associació de Torelló”. El probable nom real seria “Torelló Association Football Club”.

Segons la crònica de La Vanguardia escrita per Franco el 23 de març, l’equip de Torelló és de més edat que el barceloní, “… y según he oído decir, más conocimiento del juego en cuestión…”. L’alineació serà: Cochran, el capità; Paton, English, Munro, Lyle, Gerard, Cooper, M. Nicol, A. Tong, H. Tong i Rushtong. King és el jugador reserva. Per l’equip barceloní, Reeves, capità, Heather, Wilson, Brown, Barrie, Fallon, H. Morris, S. Morris, J. Pownall, J. Parsons i W. Parsons. Albert Serra, reserva. Malgrat tot el resultat final va ser favorable als de Barcelona per 8 a 3.

Com era d’esperar, l’Asociación de football de Torelló, va demanar al club de Barcelona la revenja i aquesta es va celebrar el dilluns 15 d’abril, dia festiu -dilluns de pasqua- al camp de futbol de Torelló. La crònica escrita per Franco a La Vanguardia el 17 d’abril diu: “Foot-ball – La asociación de Torelló ha salido esta vez vencedora de la Sociedad de Foot-ball de Barcelona, en el brillante match que tuvo lugar el domingo en el mencionado pueblo …”. El resultat final va ser de 5 a 3 a favor del Torelló.

De totes maneres, aquests partits mereixen una entrada a banda.

Fotografies extretes del llibre “Historia del Club de Fútbol Barcelona” d’Albert Maluquer (1949). Maluquer escriu textualment “¡1894! Ofrecemos en este libro a los deportistas las fotografías más antiguas que creemos existen en España, en relación con el fútbol. Los que cinco años más tarde debían constituir el primer equipo azulgrana, celebraban sus partidos en el «Velódromo de la Bonanova». Rendimos el merecido tributo de admiración a este puñado de antiguos deportistas, cuya memoria nos honramos en hacer resaltar. En la foto superior, de izquierda a derecha: el crítico de «La Vanguardia», Serra, Brown, Pownall, Morris, Wilson, formidable irlandés internacional, Morris y Hallan. Sentados: Parsons (J.), Parsons (G.), Sloon, Reeves y Bruger. En la inferior, un momento de un partido en el citado Velódromo»”.

Les dues fotos són inequívoques que ens trobem al Velòdrom, a la primera s’aprecia la forma de la pista (ens trobaríem al córner nord-oest, justa al costat de la tribuna), i la segona es veu la tribuna i Collserola al darrere. La primera foto segons A. Maluquer data de 1894, cosa que hem de posar en qüestió, donat que el primer partit jugat al Velòdrom fou el 27 de gener de 1895.

Malgrat les diferències entre Franco i Maluquer en tres dels jugadors, penso que la fotografia va ser presa el 25 de març, abans de la disputa del partit entre el Barcelona i el Torelló. Molts indicis em porten a aquesta conclusió: l’any 1895 no es feien fotografies a discreció, es feien en moments especials, la presència de públic, la uniformitat de l’equip i la presència d’Albert Serra, que seria suplent.

Final de temporada?: encara no!

I quan semblava que el Club donava per finalitzada la temporada, la festa d’inauguració de la temporada de velocípedos al mateix velòdrom de la Bonanova, a instàncies del Fomento del Sport Velocipédico, feia que aquells havien estat convidats a participar en les festes, intercalant les carreres de velocípedos amb partits de futbol.

L’esdeveniment estava preparat pel diumenge 12 de maig, es disputaria un partit de jugadors seniors i un de juniors. La setmana anterior els diaris La Dinastía, La Publicidad i La Vanguardia inserien diferents anuncis sobre la festa d’inauguració. El preu de l’entrada i seient de tribuna costava 2,10 pessetes i la general 1 pesseta. El lloc de venda: el teatre Romea i el quiosc davant del Liceu.

Tal com expliquen les cròniques, el diumenge 12 de maig a les 4, més o menys, al velòdrom de la Bonanova, s’inicia la festa d’inauguració de la temporada: una primera carrera de velocípedos de 5 voltes, corresponent a 2000 metres, amb sis inscrits, Juan Vidal, Juan Duran, Rafael Escoda, Pedro Cosp, Agustín Simon i P. Dalh. El guanyador és Pedro Cosp. Inmediatament després es celebra el partit de juniors de 30 minuts de durada. Les cròniques prèvies al partit anunciaven les següents alineacions: “Hollman, Power, Richardson, Molera, Codina, Arancibia, Tordo, Tordo (P.), Batlle, Montañés i Farré” per l’equip encarnado, i per l’equip blanc: “Foggosi, Soler, Sañí, Hencke, Busquets, Puigjaner, Arcolá, Busquets, Serra, Artús i Ramírez”, actuant d’àrbitre P. Manchan. És l’equip vermell mitjançant Montañés el que aconsegueix marcar un gol.
Seguidament, es verifica la carrera internacional de velocípedos amb Abadal, Agar, Cosp, Vidal, Duran, Torruella, P. Dalh, Escoda i Guarner, essent guanyador Abadal.
A continuació es verifica la primera part del partit de seniors, blancs contra vermells, dels quals només sabem que van jugar W. Parsons, Beaty Pownal, Brown, Barrie, J. Parsons i Dagniere. La primera part finalitza amb empat a un, marquen el blanc Dagniere, i el vermell W. Parsons. Després de la carrera per equips, guanyada per Agar, Cosp, Torruella i Escoda, es disputa la segona part de l’equip de seniors, marcant igualment un gol per equip, Brown pels blancs i Beaty Pownal pels vermells. I per últim es disputa l’última carrera consolació guanyada per Torruella.

El declivi. L’equip queda en mans de catalans

La tardor de 1895, Reeves marxa a Anglaterra (La Vanguardia 08-11-95). Reeves alma mater d’aquell equip, capità i organitzador de tot el que fa referència al football marxa, deixant orfe a l’equip i club. Això tindrà serioses repercussions de cara al futur, a més la premsa deixa d’interessar-se pel futbol. Pocs articles apareixeran en els mesos i anys vinents.

Malgrat tot, ja amb la temporada de football començada, coneixem per la crònica de Franco que els propietaris del Velòdrom no prorroguen la concessió d’aquest, i la societat, ha de tornar a Can Tunis, i des del primer diumenge de desembre en endavant, els socis jugadors queden citats a les 10 del matí per disputar els seus partits (La Vanguardia 03-12-95 i 22-12-95).

La crònica referent a l’últim diumenge d’aquell mes de desembre, que és signada per Franco (La Vanguardia 30-12-95), parla de socis del Real Club Regatas, i no pas del club de futbol, per aclarir més endavant també la presència de velocipedistes. El més curiós és que, segons Franco, un equip disposava d’11 jugadors i l’altre només de 7, i només va guanyar aquell per 3 a 2 (?). La llista de jugadors és la següent: Castellví, Germà, Argüelles, Estrella, Estradé, Tuñi, Galopa, Mas, Perdigó y Serra (cap.), un dels equips i Pascual, Guitard, Estradé, Espiell, Riera, Parsons W. I Solé (cap.), per l’altre. De tots ells, només Estradé (que si ens fixem està repetit als dos equips, error?). Ni rastre de cap britànic, a excepció de Parsons (encara que nascut a Barcelona).

I per més embolic, fins al febrer del següent any, no trobem cap crònica més (La Vanguardia 4 i 11 de febrer). La peculiaritat d’aquestes és que segons les cròniques tornen a ser els socis del Real Club Regatas (i no el Barcelona FC) els que s’enfronten a estudiants universitaris de la Facultat de Ciències de Barcelona. Al mateix camp de Can Tunis, els diumenge 2 i 9 de febrer, regatistes i universitaris es veuen les cares. El primer partit, jugat el 2, no apareix l’alineació, i guanyen els regatistes per 5 a 4. La crònica del segon partit és més extensa. Els regatistes de blau, juguen amb Artús, Busquets G., Castellví, Serra i Parsons -cap.- (davanters); Pascual, Busquets i Germà (mitjos); Solé i Suñe (defenses); i Perdigó (porter). Els universitaris de vermell juguen amb C. Torrella, G. Rodriguez, Urcola, Brugués i Gallifa -cap.- (davanters); Molés, S. Inglés i Vilardebó (mitjos); M. Gonzalez i Roca (defenses) i Montañés (porter). Tornen a guanyar els regatistes per dos a zero, Els gols aconseguits a la segona part per Parsons i G. Busquets. Les cròniques encara són signades per Franco, coneixedors de la realitat del foot-ball a Barcelona

Finalment, el dimarts 24 de març, Franco apunta l’última crònica de la temporada referint-se als partits disputats els festius a la tarda a Can Tunis.

I …., fins finals de 1896 els diaris van deixar, pràcticament, de publicar notícies de foot-ball. Les poques que apareixien eren contràries a la seva pràctica: unes amb la confusió del rugbi amb el football (la Ilustración Artística del maig de 1897 i la referida de La Vanguardia del novembre de 1897), i altres més agosarades, com la de David Masferer y Mitayna, uns dels fundadors de l’Associació Gimnàstica Catalana, al setmanari Los Deportes (gener 1898): “Nunca habíamos visto una práctica del ejercicio activo aplicado en tan grande escala en nuestra ciudad, principalmente en clase de diversión, como en los últimos años ….
El lawn-tennis, el foot-ball, el cricket, el paper-hunt y el polo son juegos extranjeros Importados por las colonias que los Individuos generalmente ingleses y alemanes constituyen en esta ciudad. Son higiénicos y aceptables, pero sobrados de cierta seriedad que no encaja en nuestras costumbres. Dificilmente llegarán á aclimatarse.”

Es va deixar de jugar al foot-ball a casa nostra?, segur que no, potser es va perdre l’interès inicial, i la població es va decantar per altres esports, i si a això li sumen la manca de notícies a la premsa….

I que va passar amb el club de futbol?, per l’única notícia coneguda, fins al març de 1897 encara donava senyal de vida (Barcelona Sport, març de 1897): “Se han presentado proposiciones á la Comisión que entiende en la cuestión del arriendo del Velódromo, para que en caso de quedar éste por los clubs de Barcelona, le sean cedidos dos dias á la semana á la sociedad de Foot-ball, que cultiva este sport en nuestra ciudad.
Los sportmen, aficionados á este ejercicio, abonarán una cantidad, utilizando sólo el centro de la pista.”

Sabem que el football no va deixar d’estar present en la població: el cinematògraf Napoleón anunciava en la seva programació “Partida á Foot Ball” (La Publicidad, setembre de 1898). I els socis del Club Velocipédico de Barcelona durant els primers mesos de maig de 1899 practicaven el football (Los Deportes, maig de 1899).

Val a dir, que a 94 km de Barcelona, en línia recta, el futbol arribava a Palamós gràcies a Gaspar Matas, que torna a casa després dels seus estudis a Anglaterra. Amb uns amics funda, l’any 1898, el Palamós Football Club. El primer partit va ser contra un equip d’anglesos que havien viatjat en vaixell, amb victòria del Palamós per 2 a 1.

També és conegut que Gamper, juntament amb els suissos Wild, Kïnzli, Gaissert, Engler, …. feien partidetes d’entrenament a Sant Gervasi de Cassoles durant l’hivern de 1898-1899 (Gamper, agost 1903 Los Deportes, Pere Cabot, setembre 1903 Los Deportes, Josep Elias Juncosa, març 1910 Los Deportes).

L’impuls definitiu. El paper dels gimnasos

L’any 1899 l’esport com fenomen ja s’havia instal·lat a casa nostra. Diferents moviments havien aconseguit l’acceptació majoritària, això si, d’una societat de classe mitjana-alta. Les associacions i federacions proliferaven, i l’aparició de la premsa esportiva general va donar empenta al procés. Només faltava el futbol …. I aquella tardor de 1899 va fer l’eclossió definitiva.

Els primers establiments (gimnasos) van aparèixer al voltant de 1845, Pedro Berthier al carrer Cirés, i Manuel Valls al carrer Pont de la Parra, són els primers. Amb posterioritat podem citar els gimnasos Garcia, Moratones, Solé, Ferrer, Ramis, Bricall, Gibert, Camus, Blanch, Pardini, Borés, Tolosa, Catalan, Rovira, Santanach, Modelo, Estrany, …, i sense comptar les associacions que, o bé es dedicaren entre d’altres al foment de la gimnàstica, o bé disposaven espais destinats al gimnàs (Club Gimnàstic de Tarragona -fundat l’any 1886-, Círculo Ecuestre de Barcelona, Círculo de la Juventud Mercantil de Barcelona, Societat Gimnàstica Gironina, Sport Figuerenc, Ateneu Català de la Classe Obrera, Societat Velocipèdica de Reus …).

D’entre tots ells, els que ens interessen per haver tingut a veure en la gestació d’entitats dedicades al futbol són el Gimnàs Santanach, el Gimnàs Tolosa i el Gimnàs Solé. L’1 de maig de 1878 Francisco Solé inaugura el seu gimnàs al carrer Montjuich del Carme, núm. 3. Al llarg dels anys amb diferents i reformes i ampliacions, obrirà un altre local al carrer Pintor Fortuny, núm. 19. Eduardo Tolosa té un gimnàs al carrer Duc de la Victòria, núm. 3, local deixat per Fidel Bricall l’any 1883. Arturo Santanach inaugura el seu local, el gimnàs Santanach el 3 de març de 1894 al carrer Cortes núm. 2-4, cantonada Balmes.

Del gimnàs Santanach, sortirà la Sociedad Deportiva Santanach, entitat esportiva que cultivarà diferents esports, entre ells el football. Del gimnàs Tolosa, gràcies al professor Jaume Vila es constituirà el Català FC, i al gimnàs Solé es fundarà el FC Barcelona. Aquestes tres entitats més els britànics instal·lats a casa nostra, que formaren el Team Anglès, i l’Escocès FC, el football anirà ocupant progressivament un lloc en la societat barcelonina i catalana.