Challenge International du Sud de la France (Primera part)

Introducció

La Challenge International du Sud de la France, ha estat una competició força desconeguda durant molt temps. La informació que teníem disponible es reduïa a una sèrie de partits disputats majoritàriament per clubs catalans. A més, aquesta contenia importants errades amb relació a clubs i partits. Aquest article, dividit en dues parts, dona llum a la competició. Amb una cerca exhaustiva en les hemeroteques he pogut reconstruir tota l’estructura de la competició, amb tots els clubs participants i partits disputats. Malauradament i de moment, algunes de les dades encara ens són desconegudes.

Els inicis del futbol a França. La USFSA

A partir de l’any 1870 els esports de “pilota” importants del Regne Unit sota el nom de “football” comencen a difondre’s lentament per França. En un principi la distinció entre “rugby football” i “Association football” no era clara i sovint el joc era una barreja de tots dos esports.

El novembre de 1887 es crea a París el primer organisme destinat a gestionar els esports, la Union des Sociétés Français de Sports Athlétiques (USFSA). Els fundadors van ser dos clubs parisencs, el Racing Club de France (1882) i l’Stade Français (1883). El juny de 1888 apareix un competidor, la Ligue de l’Éducation Physique (LEF). L’objectiu d’aquesta va ser introduir l’esport a les escoles.

Logo de la USFSA

L’any 1889 el Racing Club crea la secció de rugbi. Aprofitant la popularitat creixent d’aquest esport la USFSA el reconeix com a tal, creant la Comission de rugby que el tutela i dirigeix. Aquest fet va en detriment de la LEF.
El rugbi es converteix en l’esport més emblemàtic de la USFSA, així l’any 1892 es crea la primera competició oficial. El futbol com esport encara no és reconegut per la USFSA. Aquest últim, a Anglaterra és molt més popular que el rugbi, i des del 1888 s’havia professionalitzat. Els principis de la USFSA sempre van ser la defensa de l’amateurisme, la por que aquell s’instal·li en l’esport francès no ajuda a regularitzar el futbol.
Però no es pot competir amb el poble, el futbol havia arribat al nord de França i ho havia fet per quedar-s’hi. L’any 1890 es té constància del primer club de futbol fundat a París, el Paris Association Football Club (†1892), amb una clara al·lusió per diferenciar el futbol del rugbi. L’any següent, es creen tres clubs més, l’International Athletic Club (†1894), tot i que jugava principalment a rugbi, el White Rovers (†1899) i el Gordon Football Club (†1892), aquest últim en honor al general Charles Gordon, mort a Khartum en 1885. I l’any 1892 apareixen dos clubs més, l’Standard Athletic Club, format pels jugadors dels dos clubs desapareguts, el Paris AFC i el Gordon FC, i el Club Français (†1935).
Durant la temporada 1892-1893 hi ha constància d’enfrontaments amistosos entre aquests clubs i amb equips anglesos. Malgrat tot, la USFSA continua sense reaccionar, aquest organisme no té cap club de futbol afiliat, a excepció del Cercle Pédestre d’Asnières, originàriament un club d’atletisme.
Els dirigents del White Rovers, Standard AC i Club Français planegen fundar una lliga de futbol independent. La USFSA es veu obligada a reaccionar, acaba reconeixent el futbol i organitza un campionat oficial per l’hivern de 1894. Això sí, el futbol continuarà sense disposar autonomia, la seva gestió dependrà de la Comission de rugby.

L’octubre de 1894 el futbol va aconseguir la seva independència amb la creació de la Comission de football. Aquesta serà l’encarregada de gestionar la competició, que a més a partir de 1895 va ser dotada d’una copa regalada per James Gordon-Bennett, valorada en 1250 francs. La copa du la inscripció “U.S.F.S.A. New York Herald-Challenge Cup offerte par M. James Gordon-Bennett pour le championnat de Football-Association”.

Entre 1894 i 1898 la competició només està oberta pels clubs de París. L’Standard AC s’emporta 4 dels 5 campionats.

El futbol guanya molta popularitat al nord, el secretari general de la USFSA informa en febrer de 1897 de l’existència d’una trentena de clubs a París i 19 a províncies. El rotatiu La Vie au grand air del 15 d’abril de 1898 escriu: “le football association, assez récemment introduit en France, menace déjà d’y détrôner le football rugby”
L’any 1899 la USFSA decreta que el campionat ha de ser nacional i no només circumscrit a París. Així cada any es disputarà una competició entre els campions regionals al final de temporada. Entre 1899 i 1901 el guanyador surt dels campions de París, Nord i Normandie.
L’any 1899 la USFSA decreta que el campionat ha de ser nacional i no només circumscrit a París. Així cada any es disputarà una competició entre els campions regionals al final de temporada. Entre 1899 i 1901 el guanyador surt dels campions de París, Nord i Normandie.
Els primers anys del segle XX coincideix amb un notable augment del nombre de comitès regionals. De tres participants de l’any 1901, passen a quatre el 1902, nou el 1903, tretze el 1905 i divuit el 1908. Malgrat tot, entre 1902 i 1908, el campionat es resolia entre el campió de París i el campió del Nord. La resta de regions estaven en ple desenvolupament. El Racing Club Roubaix, campió del Nord, es va endur el campionat en 5 de les 7 edicions.

A partir de 1908 fan eclosió els clubs de la Mediterrània, les seves tres regions, Côte d’Azur, Littoral i Languedoc, aportent vuit semifinalistes en cinc anys. L’Stade Helvétique (Littoral) és el gran campió d’aquests anys, guanyant 3 campionats. La premsa acull negativament els campionats de l’Stade, ja que essent un club francès, “les onze champions de France sont Suisses, Suisses allemands même”.

L’any 1914 va ser l’últim campionat abans de la Primera Guerra Mundial, el títol se’l va endur l’Olympique Lillois, per fí el campionat havia estat guanyat per francesos i no per “beaucoup de Suisses, pas mal d’Anglais et fort peu de Français”, com es va atrevir a escriure la premsa.

Els anys de la guerra, 1915 a 1918, la USFSA s’”inventa” dos nous campionats, la Coupe National i la Coupe des Alliés.
L’any 1919 va ser l’últim campionat organitzat per la USFSA, ja que el 7 d’abril de 1919 es funda la Fédération Française de Football, organisme que gestionarà i reorganitzarà tot el futbol a França.

Nou logo Federació Francesa Futbol

Les altres federacions

Malgrat les reticències, la USFSA va ser la primera federació a reconèixer el futbol, però no va tenir l’exclusivitat. Altres organismes van aparèixer al llarg dels anys previs a la Primera Guerra Mundial, i tots ells van organitzar un o més campionats o torneigs.
Tres anys després del reconeixement per part de la USFSA, un altre organisme, la Fédération des Sociétés Athlétiques de France (FSAF) crea el 1897 el seu propi campionat, recuperant els clubs exclosos per la USFSA per haver trencat la regla de l’amateurisme. Aquesta federació vol establir el professionalisme com els britànics. El 29 de gener de 1906 les dues federacions van arribar a un important acord, la USFSA delegava les seves competències en matèria d’esport professional a la FSAF, que prenia el nom de Fédération des Sociétés Athlétiques Professionnelles de France (FSAPF). El primer campió d’una lliga professional a França va ser el Club Athlétique du Sud en vèncer per 2 a 0 al Football Club Paris el 10 de març de 1907. Val a dir, pel que sembla, que el professionalisme consistia en l’abonament de les despeses dels viatges. Amb la guerra el campionat va desaparèixer.

El ciclisme també va ajudar al desenvolupament del futbol a França. La Union Vélocipédique de Franca (UVF) arriba a un pacte amb la USFSA, els primers s’encarregaran exclusivament del ciclisme i els segons de tots els esports atlètics. Dissidents del primer, funden la Fédèration Cycliste Amateur, no estaven d’acord amb el professionalisme que s’hi practicava. L’any 1906 decideix ampliar les seves activitats esportives i per ocupar la temporada baixa del ciclisme i intentar recuperar els atletes reticents al tractat entre la UVF i la USFSA, creen una competició, el Championnat de France de Football. L’abast d’aquesta federació era petit, només la regió parisenca, el nord i la Gironda tenien afiliats. L’any 1911 canvien el nom a Fédération Cycliste et Athlétique de France. El campionat desapareix l’any 1914 amb l’inici de la guerra.
L’any 1907 els germans Capbern-Gasqueton funden La Vie au Gran Air du Médoc (VGAM), club poliesportiu amateur amb una estètica molt anglesa. La secció de futbol del VGAM International Football Club Bordeaux (†1953) es va afiliar a la FCAF disputant el campionat. Els anys 1912, 1913 i 1914 es va proclamar campió.

Però els greus enfrontaments entre federacions es donen entre la USFSA i la Fédération gymnastique et sportive des patronages de France (FGSPF). L’any 1898 el patronage de saint-Honoré-d’Eylau de París funda l’Étolie Sportive des Deux Lacs (†≈1950). El mateix any Paul Michaux funda el FGSPF, entitat poliesportiva que rebia el suport de l’església catòlica. Inicialment dedicats a la gimnàstica, acaben introduint el futbol. L’any 1901 es crea el campionat, el 14 d’abril nou equips parisencs competeixen per ser campions, l’Étolie serà el primer. Cinc anys més tard ja són 64 equips, entre la regió de París i províncies.
Durant els primers anys de “convivència” les relacions eren cordials. Fins i tot van estar a punt de signar un acord de col·laboració. Les relacions entre les dues federacions van esclatar l’any 1905. L’Étoile, es va enfrontar en partit amistós el 30 d’abril contra el Gallia Club (1896-1940), ambdós havien estat campions de la regió de París i del seu campionat nacional (FGSPF i USFSA, respecticament). L’equip de la FGSPF va guanyar 2 a 1. Davant aquesta humiliació la USFSA prohibeix als seus clubs afiliats a enfrontar-se a qualsevol club de la FGSPF, sembla haver-hi acusacions de professionalisme encobert. El 9 de desembre del mateix any l’estat francès aprova la llei de separació de poder entre estat i església, cosa que vol aprofitar la USFSA a favor seu i guanyar terreny… i subvencions.
La gota final va ser un partit internacional d’organitzat per la FGSPF, que enfrontava una selecció nacional francesa parisenca de la federació dels patronatges contra el North London Amateur FC el 20 de gener de 1907. La USFSA era la federació que representava a França internacionalment. La selecció francesa fa guanyar 4 a 3, el partit no va ser bo, però va ser una victòria contra un equip anglès, victòria que va tenir un fort impacte i unes conseqüències funestes per la USFSA.

Equips de la FGSPF i North London Amateur FC (20 gener 1907)

França: el futbol internacional

Internacionalment, la USFSA també monopolitza l’equip nacional francès. Robert Guérin, secretari del Comitè de Football de la USFSA, va ser un dels impulsors en la creació de la FIFA (Fédération Internationale Football Association) l’any 1904, essent el primer president. Val la pena llegir l’article d’en Andy Mitchell: https://www.scottishsporthistory.com/sports-history-news-and-blog/the-mystery-of-robert-guerin-the-man-who-founded-fifa. El veritable nom de Guérin era Clément Auguste Maurice Robert.

El primer equip oficial de futbol de França s’enfronta a Bèlgica a Brussel·les l’1 de maig de 1904 (entre 1900 i 1904 la selecció francesa de la USFSA havia disputat alguns partits internacionals).

L’any 1908 l’Amateur Football Association (AFA) va sol·licitar l’ingrés a la FIFA. El Congrés ordinari de la FIFA de juny de 1908, celebrat a Viena, estudia la seva sol·licitud. Seguint els principis fonamentals dels estatuts de l’organisme, reconeixement d’una federació per pais, l’AFA és rebutjada. Al mateix congrés es corregeix un error existent a l’anterior congrés, la inclusió de Bohèmia havia estat il·legal, per la qual cosa va ser donada de baixa (llavors era part de l’Imperi Austrohongarès). Només la USFSA defensava les dues postures. Davant d’aquesta decisió, la USFSA en una molt dolenta decisió, es retira de la FIFA.

La USFSA amb Bohèmia i l’AFA anglesa van fundar l’any 1909, la Union International Amateur de Football Association (UIAFA). L’any 1911 organitzen el Championnat d’Europe des Nations de Football a Roubaix, essent campió Bohèmia. Suïssa, Bèlgica i la Federación Española de Clubs de Football, creada el 14 d’octubre de 1909, van ser membres afiliats a la UIAFA, l’ascens de la FIFA va fer que l’any 1912 desaparegués.

El Comité Français Interfédéral

El secretari de la FGSPF, Charles Simon es va adonar del poder de la federació dels patronatges i va idear la constitució d’una confederació d’organismes esportius per frenar l’agressivitat de la USFSA. El 23 de març de 1907 havia fundat el Comité Français Interfédéral (CFI). En ell s’integraven la FGSPF, la FCAF, la Fédération Athlétique Amateur (FAA), la Fédération Athlétique du Sud-Oest…, Fins a un total de 490 societats esportives es fan membres del CFI, la gran majoria no practicaven futbol. Aquest mateix any es creava el Trophée de France: els campions de les diferents federacions competirien per aquest trofeu. El projecte fou ambiciós i posava en dubte l’hegemonia de la principal competició de futbol francès, fins aleshores representada per la USFSA.

A finals de 1908 el CFI sol·licita l’ingrés a la FIFA, essent concedit de manera provissional el 13 de desembre, i finalment validada el 18 de maig de 1910. El CFI era a partir d’aleshores, l’únic organisme autoritzat per a dirigir l’equip nacional francès així com permetre els partits internacionals entre clubs. Els clubs de la USFSA només podien competir amb clubs de Bohèmia, l’AFA anglesa i aquells sense ser part integrant de la FIFA, per exemple clubs de l’estat espanyol.

L’afiliació de la CFI a la FIFA és un desastre per als principals clubs parisencs, membres de la USFSA. La fi dels enfrontaments internacionals suposen la pèrdua dels seus ingressos més importants. Aquell mateix any, quatre clubs parisencs, el Cercle Athlétique de Paris, el Red Star Amical Club, la Union Sportive Suisse i el Paris Star funden la Ligue de Football Association (LFA), la primera organització autònoma del futbol francès. Jules Rimet, president de l’últim club, va assumir la presidència. La LFA va establir immediatament el seu propi campionat i es va unir a la CFI. El 1911 ja tenia 36 clubs, dividits en diferents lligues.

L’1 de gener de 1911, la selecció francesa liderada pel CFI juga el seu primer partit internacional amb jugadors de la LFA. Va ser una demostració de qui tenia les regnes del futbol a França. L’equip tenia 7 jugadors de la LFA, 3 de la FGSPF, i 1 de la FCAF. L’equip contrari va ser Hongria i l’estadi elegit va ser Charentonneau (Maisons-Alfort) seu del Cercle Athlétique de Paris.

Resignada, la USFSA sol·licita l’ingrés al CFI el març de 1912, essent admesa el gener de 1913. A partir de 1913 els clubs de la USFSA tenien accés al Trophée de France i podien jugar contra equips d’altres paisos afiliats a la FIFA i previ permís del CFI.
El futbol francès coneixia la unificació un any abans d’iniciar-se el cruent conflicte bèlic i durant dos anys, França va tenir un únic campió nacional, el Cercle Athlétique de Paris (LFA) l’any 1913 i l’Olympique Lillois (USFSA) l’any 1914. Únicament mancava un organisme independent que gestionés el futbol. El 28 de desembre de 1916, el CFI decideix crear una competició amb eliminatòries directes tipus copa, oberta a tots els clubs sense distinció de pertànyer a una de les associacions. Anomenada copa Charles Simon, es convertirà en la Coupe de France, la primera competició de clubs realment nacional.
El 7 d’abril de 1919, el CFI va votar la seva transformació en la Federation Française de Football. El seu primer president va ser Jules Rimet.

El futbol als Jocs Olímpics

Als jocs olímpics, la USFSA va ser el representant de l’esport francès, donat que era membre fundador del Comitè Olímpic Internacional. Entre 1906 i 1912, la USFSA perd també el control en els jocs. En el cas del futbol olímpic, l’any 1908, els primers jocs en què es va realitzar el primer torneig oficial, la USFSA envia dues seleccions. Les dues pateixen dues derrotes escandaloses contra Danemarca, 0-9 i 1-17. Als següents jocs de 1912, la disputa sobre qui és l’organisme representatiu en el futbol, obliga a la retirada del torneig abans de començar.

Equip de Danemarca als jocs olímpics de 1908. El matemàtic Harald Bohr en formava part

El Sud – El Rugbi – Tolosa de Lengadòc

L’àrea formada per Lyon, La Rochelle, Biarritz i Toulon (La vall del Roine, el Llenguadoc, el Rosselló, el País Basc, la vall de la Garona, i els Pirineus) sucumbeix a l’encant del ballon ovale.

A les acaballes del segle XIX i principis del XX són fundats diversos clubs, Stade Bordelais, Biarritz Stade, Olympique Marseille, Stade Toulousain, AS Perpignan, FC de Lyon … Tots ells són clubs molt potents en rugbi, però també creen equips de futbol. Molts jugadors s’inicien en els dos esports.
La USFSA posa en marxa el campionat de rugbi l’any 1892, els set primers anys la competició es limita a enfrontaments entre equips de la capital. L’any 1899 entren en escena els clubs de províncies, dels setze campionats disputats fins a la Primera Guerra Mundial, hi ha un club dels sud finalista. L’Stade Bordelais amb dotze finals jugades i set guanyades, és el millor club, el SOET-Stade Toulousain juga tres finals, guanyant una, el FC Lyon una final i guanyada, l’AS Perpignanaise (ara USA Perpignan) una final guanyada, i l’Aviron Bayonnais i l’Stadoceste Tarbais, una final cadascun, el primer guanyada.

Challenge International du Sud de la France

Paul Labat: Membre del Consell de la USFSA, vicepresident de la Comissió Central de Foot-ball Association de França, oficial de l’Acadèmia i fundador de la Copa dels Pirineus.

L’any 1909 el Comité des Pyrénées, per iniciativa de Paul Labat i els equips integrants en aquest comitè, creen la Challenge International du Sud de la France, a imatge de la competició del nord.

Autorització de la USFSA per la disputa de la Challenge

L’any 1898, l’Sporting Club de Tourcoing crea la Challenge International du Nord pels clubs del nord-oest de França i de Bèlgica. La regió Nord de França, integrada a la USFSA, havia creat el seu comitè i la competició de futbol, però no podien participar en el campionat francès, reservat únicament pels clubs de París. Els clubs d’aquesta regió molestos per la negativa de la USFSA a deixar-los participar, s’inscriuen en aquesta competició. Un any després, participa el primer club de París, el Club Français. Anys després equips neerlandesos, suïssos i anglesos van poder competir. L’única condició era ser clubs amateurs.

Aquesta competició, inicialment, estava oberta exclusivament pels clubs francesos afiliats a la USFSA de les regions Guyenne et Gascogne i Languedoc, a banda de Pyrénées, i als clubs de les ciutats d’Irun, Donostia i Barcelona. Les eliminatòries prèvies havien de disputar-se entre els equips de la mateixa regió o ciutat, per intentar que a la final arribès un sol club representatiu d’aguna d’elles. La final s’havia de disputar a Tolosa, seu del Comité. El campionat va sobreviure cinc anys, entre els anys 1910 i 1914, any en què la gran guerra va truncar la seva continuïtat. Malgrat tot, el reglament inicial va ser modificat al llarg dels anys: es va permetre la participació de clubs d’altres regions franceses integrants de la USFSA, així com clubs d’altres ciutats catalanes, basques i espanyoles. La final de les últimes dues edicions es van celebrar a la ciutat de Barcelona. A País Basc i Catalunya la competició es va conèixer com la Copa dels Pirineus.

El trofeu, una copa-objecte d’art anomenat “Le Destin”, obra de l’escultor francès François Moreau valorada en 800 francs, donada per Paul Labat, restava en propietat del guanyador del campionat durant un any i s’havia de retornar quinze dies abans de començar la competició de l’any següent.

Palmarès

1910 FC Barcelona
1911 FC Barcelona
1912 FC Barcelona
1913 FC Barcelona
1914 FC Espanya

Els equips de Catalunya s’emporten el trofeu en els cinc anys de competició.

Finals

Any	Ciutat	Equips	Resultats
1910	Toulouse	FC Barcelona – R Sociedad	2-1
1911	Toulouse	FC Barcelona – Stade Bordelais UC	4-2
1912	Toulouse	FC Barcelona – Stade Bordelais UC	5-3
1913	Barcelona	FC Barcelona – Comète et Simiot	7-2
1914	Barcelona	FC Espanya – Comète et Simiot	3-1

Inscripcions, participacions i finalistes

Club	Inscripcions	Participacions	Campió	Finalista
FC Barcelona	5	5	4
Stade Toulousain	5	5
Olympique de Cette	4	4
Comète et Simiot	3	3		2
Sporting Club Nîmes	3¹	2
FC Espanya	2¹	1	1
Stade Bordelais UC	2	2		2
Real Sociedad	2¹	1		1
RCD Espanyol	2	2
Olympique de Marseille	2	2
Stade Helvétique (Marseille)	2²	1
US Calvissonnaisse	1³	1
Biarritz Stade	1	1
Stade Etoile Bleue (Marseille)	1	1
Sporting Club Irún	1	1
Sporting Club Toulousain	1¹	0
Casual SC	1	1
Universitari SC	1	1
CS Sabadell	1	1
US Albigeoise	1	1
Société Nautique de Bayonne	1²	0

		¹En una de les seves participacions es va declarar forfait abans de jugar
		²En una de les seves participacions, una vegada inscrits es van donar de baixa abans de realitzar el sorteig
		³No sabem si va fer el primer partit. Va entrar al sorteig

Reglament inicial

El 16 d’agost de 1909, El Mundo Deportivo va publicar el reglament, traduït del francès per Miquel Mensa.

Campionat de 1910

Clubs inscrits

Per aquest primer campionat els clubs inscrits foren sis: l’Olympique de Cette i l’Sporting Club de Nîmes per la Région du Languedoc, l’Stade Toulousain i l’Sporting Club Toulousain per la Région des Pyrénées, i la Sociedad de Football de San Sebastián i el Football Club Barcelona, per les ciutats respectives.

Trajectòria dels clubs

L’Olympique de Cette i l’Stade Toulousian, campions de les seves respectives regions, combinaren les eliminatòries del campionat de França de la USFSA amb la Challenge. L’Olympique va eliminar a l’Stade en vuitens de final, i l’Stade Bordelais va eliminar a l’Olympique en quarts. L’Sporting Club Nîmes, rival del Cette en la regió del Languedoc, no va voler participar en el campionat regional. L’Sporting Club Toulousain va ser campió a la segona categoria de la regió de Pyrénées. La Sociedad de Football de San Sebastián es va inscriure com a tal, però a l’inici de la competició ja havia adoptat el títol de Real, qualitat que va ser concedida pel rei l’11 de febrer de 1910. Sense campionat a la seva regió, va competir en el Campionat d’Espanya organitzat pel Club Ciclista de San Sebastián sota el nom de Vasconia Sporting Club, competició que va guanyar l’Athletic Club de Bilbao. El FC Barcelona va guanyar el Campionat de Catalunya dates abans d’iniciar la singladura en la Challenge. Finalitzada aquesta es va proclamar campió del Campionat d’Espanya organitzat per la Federación Española de Clubs de Fútbol.

L’edició del Campionat d’Espanya de 1910 es va caracteritzar per un cisma que va dividir als clubs integrants en la Federació. Així, es van realitzar dos campionats paral·lels, un a Madrid i altre a Donostia. El primer per la Federació Espanyola i el segon per un grup de clubs escindits. La raó rau en la negativa del Club Ciclista, campió en l’edició de 1909, en celebrar el campionat novament a Madrid. Curiosament, el club Ciclista, no va participar com a tal, els futbolistes ja s’havien escindit, creant la Sociedad de Football. Donat que per poder participar en el campionat es necessitava un mínim d’un any d’antiguitat, els jugadors de la Sociedad es van inscriure en el Vasconia Sporting Club, que si tenia la suficient antiguitat. A conseqüència d’aquesta escissió, es va arribar a qüestionar la participació de la Real en la Copa Pirineus: ni les federacions espanyoles ni la USFSA estaven adherides a la FIFA, per tant, no hi havia cap raó perquè la Real no pogués jugar aquest campionat.

FC Barcelona i Athletic Club, campions de les dues competicions de 1910

Calendari inicial

27 febrer (I) Olympique de Cette – Sporting Club de Nîmes, terreny del Montpellier Sportif. Àrbitre: Labat
27 febrer (II) Stade Toulousain – Sporting Club Toulousain, estadi Ponts Jumeaux. Àrbitre: Bayrou
24 abril (III) Guanyador I partit – FC Barcelona, en Perpignan, terreny de l’AS Perpignan. Àrbitre: Ch Furst
24 abril (IV) Guanyador II partit – Sociedad de Football, en Biarritz o Bayonne. Àrbitre: Monnier
24 abril (IV) Guanyador II partit – Sociedad de Football, en Biarritz o Bayonne. Àrbitre: Monnier
1 maig Final en Toulouse, estadi Ponts Jumeaux

Competició

Eliminatòries prèvies

Région des Pyrénees

El partit programat per disputar a Tolosa el diumenge 27 no es va arribar a jugar. El dia abans l’Sporting es declarava forfeit. Les dades del partit ja havien aparegut als mitjans: a dos quarts de dues de la tarda, al camp de l’Stade Toulousain, el Ponts-Jumeaux, i sota les ordres de Maffré, s’havien d’enfrontar aquest equip contra l’Sporting Club Toulousain. L’Stade va ser declarat guanyador de l’eliminatòria.

Stade Toulousain –

Sporting Club Toulousain w.o.

Thouverez

Ger – Dalleau

Roger – Durac – Lafor

Souparis – Cadeac – Struxiano (c) – Puel – Marquís

Mourareau – Cahors (c) – Reynolds – Levin – Labouille

Estrade – Boyreau – Comy

Charle – Bent

De Saint-Félix

Les alineacions havien estat publicades pels mitjans el mateix dia del partit

Région du Languedoc

El diumenge 27 de febrer s’enfrontaven l’Olympique de Cette i l’Sporting Club de Nîmes en Montpellier. A les 14.45 es va iniciar l’eliminatòria a l’estadi Croix-Bonhomme del Montpellier Sportif, i sota les ordres de Labat.

Olympique de Cette –

SC Nîmes 3 – 0

Diffré

Garnier – Gascard

Runel – Bayrou (c) – Encontré

Aïn – Lorrain – Rambaud – Vernet – Allias

Picquemal – Jean – Fénouillet – Charrier – Bagnols (c)

Farde – Augade – Couderc

Brugière – Borgne

Teissier

Depenent del mitjà revisat, les alineacions d’ambdós equips podrien haver variat. Així, a l’Olympique, en lloc d’Encontré i Rambaud, podien haver jugat Berges i Artaud. I a l’Sporting enlloc de Couderc, Fenoulliet i Picqmal, podrien haver jugat Monnier, Sena i Fernandez

Dos mil espectadors es van citar a l’hora, dels quals un cinc-cents eran seguidors de l’Olympique. Al minut de joc una magnífica jugada d’Artaud amb passada final a Aïn permet a aquest inaugurar el marcador. Al cap de trenta minuts un centre de Vernet és rematat amb el cap per Aïn, transformant el segon gol. I abans de finalitzar la primera part un penal llançat per Bayrou significa el tercer gol de l’Olympique. A la segona part no van haver-hi més gols per la mala sort que van tenir els davanters de l’Olympique. L’àrbitre, segons les cròniques molt bé. L’Olympique seria el primer equip classificat disputant un partit.

Semifinals

Les semifinals es van disputar el 17 i el 24 d’abril. En primer lloc, li va tocar el torn a la Real Sociedad de Football contra l’Stade Toulousain. En Donostia, en el terreny de la Real, Ondarreta, es trobaren els dos equips. El partit comença a les 16.30 sota les ordres de Naudy. Les entrades per al partit havien costat 2 pessetes, 5 o 2 reials en funció de la ubicació.

La Real havia intentat ajornar el partit per la coincidència amb les “Fiestas de Primavera”, qüestió que no fou concedida. El partit fou un passeig pels donostiarres. A la mitja part ja dominaven el marcador per 3 a 0. Els golejadors foren Lacort 4 gols, Goitisolo 2 gols, Simmons i MacGuinnes 1 gol.

Real Sociedad –

Stade Toulousain 8 – 0

Bea

Arocena – Loinaz

Arrillaga – Echevarría – Leturia

MacGuinnes – Goitisolo – Lacort – Simmons – Prast

Marquís – Puel – Struxiano (c) – Cadeac – Souparis

Durac – Dalleau – Roger

Roumengou – Ger

Thouverz

Un altre dels errors que s’havien perpetuat era afirmar que la semifinal es va disputar entre la Real Sociedad i l’Stade Bordelais el dia 24 d’abril. Aquest partit sí es va arribar a disputar, però fou un amistós entre aquests dos equips. L’error es deu a la confusió generada per la premsa de Barcelona (La Vanguardia 25-4-1910 i Los Deportes 30-4-1910).

El diumenge 24 d’abril es va disputar la segona semifinal. En la localitat de Sète (llavors Cette), en el terreny des Casernes, s’enfrontaren l’Olympique de Cette i el Football Club Barcelona. Aquests dos equips s’havien enfrontat en tres ocasions aquesta mateixa temporada, amb triomf en tots tres a favor del Barcelona. A les 3 en punt es va iniciar el partit sota les ordres de Labat. Les entrades havien costat 2 francs per les tribunes i 0,59 francs per la pelouse.

Olympique de Cette –

FC Barcelona 1 – 1

Diffré

Gascard – Bayrou (c)

Encontré – Garnier – Lorrain

Aïn – Artaud – Rambaud – Vernet – Allias

Llonch – Steinberg – C. Comamala – Graells – Forns

C. Wallace – Peris – Sanz

Amechazurra – Bru

Solà

Segons la crònica, el partit fou molt disputat amb un domini absolut del Barcelona. En la primera part i arran d’un contraatac va rebre un gol d’Allias, fet que va refermar encara més el domini del Barcelona. En la segona part i en ple assetjament de la porteria de Diffre, Graell va marcar el gol de l’empat. El partit va finalitzar amb empat a un, per la qual cosa s’havia de disputar una pròrroga de 30 minuts. El capità de l’Olympique, Bayrou, va decidir declarar l’equip vençut després de comprovar el cansament dels seus companys. Segons un dels cronistes d’un mitjà de Barcelona, Labat fou massa parcial a favor dels jugadors del Cette.

La mateixa crònica senyala que l’equip de l’Olympique estava format pels millors jugadors del mateix Cette, del Nîmes i del Montpellier, cosa que és totalment falsa. En la temporada 1909-1910 tots els jugadors alineats eren de l’Olympique de Cette i anaven jugant des de l’inici de la temporada. És cert que amb anterioritat, alguns dels seus jugadors havien pertangut a altres equips. Així, Gustave Rambaud havia sigut jugador del Nîmes fins a la temporada anterior, André Gascard havia estat jugador del Montpellier, Georges Garnier havia jugat en l’Stade Lorrain de Verney i després en l’A.S. Française de París, Lorrain havia jugat en el C.A. XIVè de París, i Georges Bayrou en el Gallia-Club de París.

André Gascard, George Garnier i Gustave Rambaud:

Els dies 1 de novembre i 26 de desembre de 1909, i el 31 de gener de 1910, el FC Barcelona s’havia enfrontat amb l’Olympique de Cette. Les ciutats de Cette (actualment Sète), Barcelona i Perpinyà van ser les seus dels tres partits. Els partits van ser complicats pel Barça, però se’n va sortir prou bé: 1-4, 3-1 i 0-4 van ser els resultats.
Solà, Peris, Charles Wallace, Forns i C. Comamala pel FC Barcelona i Bayrou, Gascard, Aïn, Artaud i Vernet per part de l’Olympique, van jugar els tres partits amistosos i el de la Copa Pirineus (Diffré va arbitrar el primer partit i va jugar els altres tres). Òbviament en aquest últim partit, el Barça es va confiar i l’Olympique es va créixer. Llàstima no jugar la pròrroga per saber que hauria passat!

Final

Previ al partit, la premsa guipuscoana va destacar la dificultat de la Real per a estructurar un equip. Segons aquella, ni Goitisolo, ni Sena, ni Berraondo, ni Irureta podien acompanyar a l’equip. Gràcies a la labor del Comité des Pyrénées i de Labat, la Real va aconseguir muntar un equip amb garanties per a l’enfrontament.
El Comité va anunciar la celebració d’un banquet posterior al partit en honor dels jugadors, això sí, previ pagament de 6 francs.
La final es va disputar el diumenge 1 de mig a les 3 de la tarda al terreny de l’Stade Toulousain, el Ponts-Jumeaux, sota les ordres de Paul Labat, auxiliat pels jutges de línia Struxiano i Durac (jugadors de l’Stade Toulousain).

Real Sociedad –

FC Barcelona 1 – 2

Bea

Loinaz – Arocena

Arrillaga – Echevarría – Belauste

MacGuinnes – Goitisolo – Lacort – Simmons – Prast

C. Wallace – Rodríguez – C. Comamala – Graells – Forns

Grau – Aguirreche – Peris

Amechazurra – Bru

Solà

La crònica dels diaris francesos parlen de la mala sort de la Real. Els mitjans bascos encara van més enllà: la Real va jugar millor, però els pals, els problemes en una de les botes de Bealuste, un gol mal anul·lat per fora de joc i l’àrbitre, van influir en el resultat. Les cròniques dels mitjans de Barcelona foren més benèvoles, indicant més igualtat entre els dos equips. Un dels periodistes carrega contra el Comité des Pyrénées en relació amb el repartiment de “beneficis”.

Durant aquesta temporada Loinaz i Arocena havien jugat tant en el Racing Club de Irun com en la Real Sociedad. En els partits de classificació pel Campionat d’Espanya entre el Racing i el Vasconia, Arocena va jugar en el Racing. Ambdós jugadors també havien participat en la semifinal contra l’Stade Toulousain. És Belauste el jugador de l’Athletic Club?, José María Belausteguigoitia Landaluce, o bé algú dels seus germans. Sobre Manuel Prast, algunes fonts consultades indiquen que fou fundador de la Real (?). Prast fou jugador (intermitent) del Madrid Football Club des de 1904 fins a 1914. Segons la premsa basca, Prast es va alinear al costat de Saura i Pérez, també jugadors del Madrid, amb el Vasconia en el partit que l’enfronta a l’Athletic Club el 20 de març, corresponent al Campionat organitzat pel Club Ciclista. Una vegada acabat aquest campionat, es va arribar a anunciar un partit entre el Racing Club de Irun i el Madrid FC, en què incloïen a Prast, Saura i Pérez en l’alineació d’aquest últim. Prast també havia jugat la semifinal de la Challenge contra l’Stade.

A l’esquerra, Ramon i José María Belausteguigoitia, a la dreta Manuel Prast:

Del FC Barcelona, Josep Graell Pons, que va participar en els dos partits de la Challenge, era jugador de l’Espanya FC. Leandro Aguirreche, jugador de l’Universitari SC, va jugar la final.

Aguirreche i Graell:

Aquell mateix dia, a les 19.30 de la tarda, a l’Hôtel de l’Europe de Tolosa se celebra el sopar de cloenda, els jugadors, representants dels dos clubs i dels organismes participants es retroben al saló de l’hotel.

Equip del FC Barcelona amb Joan Gamper i el trofeu original