Introducció

Durant molt temps la informació que disposàvem sobre aquesta competició es reduïa als partits disputats pels equips catalans en les 5 edicions celebrades. A més, aquesta, tal com veurem, contenia importants errades amb relació a clubs i partits. Darrerament ha aparegut un article sobre aquesta competició en el qual es treuen una sèrie de conclusions totalment errònies, a banda de perseverar en la manca d’informació i en els errors antics. Amb una cerca exhaustiva en diverses hemeroteques he pogut reconstruir tota l’estructura de la competició. Malauradament és impossible (de moment) donar tota la informació detallada, donat que hi manquen resultats i alineacions de diferents partits.

Els inicis del futbol a França

Des de l’any 1870 els esports de pilota importants del Regne Unit sota el nom de “football” comencen a difondre’s lentament a França. En un principi la distinció entre “rugby football” i “Association football” no era clara i sovint el joc era una barreja de tots dos esports.

L’any 1887 es funda la USFSA (Union des Sociétés Françaises de Sports Athlétiques), organisme creat per controlar i gestionar la major part de les manifestacions esportives de França. L’any 1889 la USFSA fa un pas endavant i reconeix el rugbi com nou esport tutelat, creant la “Ligue de l’Éducation Physique” en detriment del futbol. La raó d’aquest oblit va ser per la defensa acèrrima de l’amateurisme dins l’esport. Al Regne Unit el futbol es va professionalitzar l’any 1888.

L’any 1890 es funda el primer club de futbol a París, el Paris Association Football Club. Tres nous clubs es funden a l’any següent. Durant l’hivern 1893 s’enfronten entre ells en partits de caràcter amistós. El següent hivern ja hi ha sis clubs a la capital. L’amenaça de crear una competició fora de l’abast de la USFSA fa reaccionar als seus dirigents, i per la por de perdre el monopoli en la gestió d’aquest esport, en primer lloc el reconeixen i seguidament organitzen un campionat, això si, gestionat per la comissió de rugbi.

Els dos primers anys, 1894 i 1895, la competició té el format de copa, amb eliminació directa. La competició dels anys 1896 a 1898 té format de lliga, copiant el model de la premiere ligue. La competició durant aquests anys és exclusivament per clubs de París.

El futbol es va estenent per tota la geografia francesa, i “competeix” amb el rugbi en l’hegemonia dels francesos. El futbol triomfa sobretot al nord i el rugbi al sud. Malgrat tot l’augment de clubs de futbol obliga a la USFSA a obrir la competició a tota França: a partir de l’any 1899 cadascuna de les regions disputarà el seu campionat i el campió de cadascuna competirà pel campionat francès.

De tres clubs campions de la regió respectiva l’any 1901, es passa a 18 campions regionals l’any 1908. L’any 1914 són 29 campions regionals els que participen en les eliminatòries finals.

No obstant això, la USFSA no tenia el monopoli sobre l’organització del futbol a França. Entre 1896 i 1907 la Fédération des Sociétés Athlétiques Professionelles de France (FSAPF) va organitzar el seu propi campionat. L’any 1905 la Fédèration Gymnastique et Sportive des Patronages de France (FGSPF), amb el suport per l’església catòlica també va iniciar la seva competició. L’any 1906, la Fédération Cycliste et Amateur de France (FCAF), precursora de la Fédération Française de Cyclisme, també va organitzar el seu propi campionat de futbol. L’any 1907, la FGSPF i la FCAF, amb altres organismes regionals van crear el Comit Français Interfederal (CFI). Aquest organisme va organitzar el Trofeu de França, on s’enfrontaven els campions de cadascuna de les federacions integrants.

Internacionalment, la USFSA també monopolitza l’equip nacional francès. Robert Guérin, secretari del Comitè de Futbol de la USFSA, va ser un dels impulsors en la creació de la FIFA (Fédération Internationale Football Association) l’any 1904, essent el primer president d’aquesta. El primer equip oficial de futbol de França s’enfronta a Bèlgica a Brussel·les l’1 de maig de 1904 (entre 1900 i 1904 la selecció francesa de la USFSA havia disputat alguns partits internacionals).

L’any 1907 la USFSA, juntament amb Bohèmia, pretenien el reconeixement per part de la FIFA de l’Amateur Football Association anglesa, cosa que no va prosperar donat que la FIFA no reconeixia més d’una federació per país, amb la qual cosa la USFSA va sortir de la FIFA. Aquesta va ser reemplaçada pel Comité Français Interfederal (CFI).

La USFSA amb Bohèmia i l’AMA anglesa van fundar l’any 1909, la Union International Amateur de Football Association (UIAFA). L’any 1911 organitzen el Championnat d’Europe des Nations de Football a Roubaix, essent campió Bohèmia. Suïssa, Bèlgica i la Federación Española de Clubs de Football, creada el 14 d’octubre de 1909, van ser membres afiliats a la UIAFA, l’ascens de la FIFA va fer que l’any 1912 desaparegués.

L’afiliació del CFI a la FIFA suposa un desastre pels principals clubs de París afiliats a la USFSA. La fi de partits internacionals significa la pèrdua d’una part important dels ingressos.

L’any 1910 s’havia creat la Ligue de Football Association per quatre clubs dissidents de la USFSA. Jules Rimet, president d’un dels quatre clubs, va assumir la presidència. Aquest novell organisme s’adhereix al CFI Els clubs podran participar en el Trofeu de França i els jugadors podran representar a França a la FIFA.

Veient que cada vegada li quedava menys marge de maniobra, a finals de 1912 la USFSA sol·licita l’ingrés al CFI. El febrer de 1913 li es concedida l’afiliació. Això li dóna dret a competir en el Trofeu de França i el consegüent reconeixement oficial per tal de jugar partits internacionals.

Malgrat tot en l’àmbit olímpic la USFSA seguia representant de l’esport francès als jocs olímpics, donat que era membre fundador del Comitè Internacional Olímpic. Durant els jocs olímpics de Londres (1908), la selecció francesa pateix dues derrotes contra Dinamarca, 0-9 i 1-17. Els següents jocs, de 1912 a Estocolm. El CFI no està d’acord en el fet que la USFSA representi el futbol, cosa que obliga a la retirada de la competició.

Durant la gran guerra la USFSA “reconstrueix” el seu campionat, ideant-ne dos de nous: la Coupe National i la Coupe des Alliés.

Una vegada finalitzat el conflicte se celebra l’últim campionat de la USFSA. El 7 d’abril de 1919 es funda la Fédération Française de Football, organisme que gestionarà i reorganitzarà tot el futbol a França.

Competicions internacionals – Challenge International du Nord

Des de finals del segle XIX, es van crear competicions entre clubs de diferents paisos. L’any 1898, l’Sporting Club de Tourcoing crea la Challenge International du Nord de la France pels clubs del nord-oest de França i de Bèlgica. La regió Nord de França, integrada a la USFSA, havia creat el seu comitè i la competició de futbol, però no podien participar en el campionat francès, reservat únicament pels clubs de París. Els clubs molestos per la negativa de la USFSA a deixar-los participar, s’inscriuen en aquesta competició. Dos anys després, alguns equips de París participen en la competició. Anys després equips neerlandesos, suïssos i anglesos van poder competir. L’única condició era ser clubs amateurs.

El Sud – Tolosa de Lengadòc

L’àrea formada per Lyon, La Rochelle, Biarritz i Toulon (La vall del Roine, el Llenguadoc, el Rosselló, el País Basc, la vall de la Garona, i els Pirineus) sucumbeix a l’encant del ballon ovale.

A les acaballes del segle XIX i principis del XX diversos clubs són creats, Stade Bordelais UC, Biarritz Stade, Olympique Marseille, Stade Toulousain, AS Perpignan, FC de Lyon ….. Tots ells són clubs molt potents en el rugbi, però també creen equips de futbol. Molts jugadors s’inicien en els dos esports.

A finals del segle XIX els estudiants de Tolosa s’inicien en la pràctica d’aquest esport. La dècada dels 90 es creen dos equips: l’Equip des Internes du Lycee” i l’Equip des ‘Externes’ du Lycee.  L’any 1897 aquests es fusionen creant l’Stade Olympien des étudiants de Toulouse (SOET). L’equip estava integrat per jugadors de la Facultat de Medicina, Ciència i Dret, Belles Arts i de l’escola de veterinària. Entre els anys 1900 i 1901, els estudiants de veterinària s’escindeixen formant el seu propi equip, la Union Sportive de l’École Vétérinaire (USEV). Durant aquests anys Tolosa compte amb tres equips de rugbi: SOET, USEV, ambdós universitaris, i l’Sport Athlétique Toulousain (SAT). L’any 1905 el USEV i el SAT es fusionen creant el USEVT Vélo-Sports. I finalment l’any 1907 el SOET i el USEVT Vélo-Sports funden l’Stade Olympien Vélo-Sport Toulousain, simplificat Stade Toulousain. L’any 1903 el SOET arriba a la final del campionat de França de rugbi, perdent amb l’Stade Français. Haurà d’esperar a l’any 1912 per proclamar-se campió.

El SOET i per extensió l’Stade Toulousain, a banda del rugbi també practica el futbol. El 1904 es crea el Comité des Pyrénées, integrat en la USFSA i amb seu a Tolosa. Aquella mateixa temporada organitza el primer campionat de futbol de la regió. Entre la temporada 1904-1905 i la 1913-1914, primer com SOET i després com Stade Toulousain, es proclama any rere any campió. Això li permet representar a aquesta regió en el campionat de França de la USFSA arribant a les semifinals en els campionats de 1905 i 1906. El període entre guerres és netament favorable al rugbi, poca informació es troba sobre el futbol. Malgrat tot al Midi des de 1920 ja s’havia creat la lliga regional. No serà fins a l’any 1937 en què es crea el Toulouse Football Club.

Challenge International du Sud de la France

L’any 1909 el Comité des Pyrénées, per iniciativa de Paul Labat i els equips integrants en aquest comitè, creen la Challenge International du Sud de la France, a imatge de la competició del nord.

La competició estava oberta exclusivament per als clubs francesos integrants de la USFSA i als clubs de les ciutats d’Irun, Donostia i Barcelona. Inicialment les regions franceses admeses, a banda dels Pyrénées, foren la Guyenne et Gascogne i el Languedoc. Les eliminatòries prèvies havien de disputar-se entre els equips de la mateixa regió o ciutat, perquè a la final arribessin un sol club de cadascuna d’elles. La final s’havia de disputar a Tolosa, seu del Comité. El campionat va sobreviure 5 anys, entre els anys 1910 i 1914, any en què la gran guerra va truncar la seva continuïtat. Malgrat tot el reglament inicial va ser modificat al llarg dels anys: es va permetre la participació de clubs d’altres regions franceses integrants de la USFSA, així com clubs d’altres ciutats catalanes, basques i espanyoles. La final de les últimes dues edicions es van celebrar a la ciutat de Barcelona. A País Basc i Catalunya la competició es va conèixer com la Copa dels Pirineus.

El trofeu, una copa-objecte d’art anomenat “Le Destin”, obra de l’escultor francès François Moreau  valorada en 800 francs, donada per Paul Labat, restava en propietat del guanyador del campionat durant un any i s’havia de retornar quinze dies abans de començar la competició de l’any següent.

Palmarès

• 1910 FC Barcelona
• 1911 FC Barcelona
• 1912 FC Barcelona
• 1913 FC Barcelona
• 1914 FC Espanya

Els equips de Catalunya s’emporten el trofeu en els 5 anys de competició.

Finals

Inscripcions, participacions i finalistes

Reglament inicial

El 16 d’agost de 1909, El Mundo Deportivo va publicar el reglament, traduït del francès per Miquel Mensa (literal):

“1.º Se ha organizado un Concurso Internacional de Foot-ball, denominado “Challenge International du Sud de la France”, dotado con un “Challenge” ofrecido por el Comité de los Pirineos, que se disputará todos los años.
2.º Este concurso será anual y organizado bajo el patronato del Comité de los Pirineos, fijando el mismo la fecha del concurso y las ciudades diferentes donde deben jugarse las pruebas eliminatorias.
3.º Sólo serán admitidas a tomar parte, para disputarse la “Challenge”, las Sociedades Francesas reconocidas por la “U.S.F.S.A.” y tomando parte los Comités Regionales de Guyenne y Gascogne, Languedoc, Pyrenées y los clubs españoles de Barcelona, Irún y San Sebastián.
4.º Los clubs que se adhieran a la “Challenge International” concurrirán a disputarla con los gastos por su cuenta.
En caso de recaudarse en los partidos (eliminatorias, semi-final y final) cantidad suficiente para liquidar gastos, el resto se dividirá en 8 partes, en la forma siguiente: 3/8 cada club contendiente, 3/8 al poseedor del terreno y 1/8 cada Comité Regional, de donde dependan los dos clubs concursantes
5.º Cada país o región hará jugar los partidos eliminatorios entre los equipos inscriptos a la “Challenge”, al fin de presentarse un solo club a la semi-final y final.
6.º El match final se jugará en Toulouse, en el terreno que designe el Comité de los Pirineos.
7.º Los clubs Franceses y Españoles, en los terrenos que se jugarán los partidos, son encargados de la organización del encuentro, de acuerdo con el Comité de los Pirineos.
8.º Los jueces serán designados por el Comité de los Pirineos y escogidos por medio de los miembros de la “U.S.F.S.A.”, no pudiendo, en ningún caso, ser socio de los clubs contendientes. Los gastos de viaje en 2ª clase, más un día de pensión, serán a cargo del club donde tendrá lugar el encuentro.
9.º El Comité de los Pirineos será único competente para recibir las reclamaciones y arreglar las diferencias entre los clubs.
Toda reclamación deberá ir acompañada de la suma de 10 fr., que será reembolsada si la reclamación es fundada.
10.º El equipo victorioso de la última prueba recibirá la “Challenge” guardándola, bajo su responsabilidad, durante un año.
11.º Cada uno de los jugadores de ambos equipos que jueguen la final recibirán una medalla.
12.º La lista de inscripciones que empieza el 25 de Julio 1909, será cerrada el 1º de Octubre de 1909. Las eliminatorias deberán ser terminadas el 15 de Abril de 1910. La semi-final y final se jugarán en las fechas siguientes: 1º de Mayo y 8 de Mayo de 1910.
Estas fechas no podrán ser cambiadas a menos que los equipos designados tengan la fecha comprometida para el Campeonato de su región.
13.º Cada sociedad al enviar su inscripción, deberá remitir, a título de derecho de inscripción, la suma de 20 fr.
En caso de no poder presentarse, la declaración deberá hacerse 8 días antes de la fecha del partido bajo pena de una multa que evaluará el Comité Regional, donde deba tener lugar la prueba.
14.º La “Challenge International du Sud de la France”, está sometida al reglamento de la “U.S.F.S.A.” y toda sociedad que deje de cumplirlo extrictamente, será descalificada.
15.º El objeto de arte será devuelto cada año, 15 días antes de la prueba, al Sr. Secretario General del Comité de los Pirineos, bajo pena de multa.
16.º El Comité de los Pirineos se reserva el derecho de completar o modificar el presente reglamento, así como decidir la suspensión de la “Challenge” si el número de inscriptos no es suficiente.”

Campionat de 1910

Clubs inscrits

Per aquest primer campionat els clubs inscrits foren sis: l’Olympique de Cette i l’Sporting Club de Nîmes per la Région du Languedoc, l’Stade Toulousain i l’Sporting Club Toulousain per la Région des Pyrénées, i la Sociedad de Football de San Sebastián i el Football Club Barcelona, per les ciutats respectives.

Trajectòria dels clubs

L’Olympique de Cette i l’Stade Toulousian, campions de les seves respectives regions, combinaren les eliminatòries del campionat de França de la USFSA amb la Challenge. L’Olympique va eliminar a l’Stade en vuitens de final, i l’Stade Bordelais va eliminar a l’Olympique en quarts. La Sociedad de Football de San Sebastián es va inscriure com a tal, però a l’inici de la competició ja havia adoptat el títol de Real, qualitat que va ser concedida pel rei l’11 de febrer de 1910. Sense campionat a la seva regió, va competir en el Campionat d’Espanya organitzat pel Club Ciclista de Sant Sebastián sota el nom de Vasconia Sporting Club, competició que va guanyar l’Athletic Club de Bilbao. El FC Barcelona va guanyar el Campionat de Catalunya dates abans d’iniciar la singladura en la Challenge. Finalitzada aquesta es va proclamar campió del Campionat d’Espanya organitzat per la Federación Española de Clubs de Fútbol.

L’edició del Campionat d’Espanya de 1910 es va caracteritzar per un cisma que va dividir als clubs integrants en la Federació. Així es van realitzar dos campionats paral·lels, un a Madrid i altre a Sant Sebastià. La Raó rau en la negativa del Club Ciclista, campió en l’edició de 1909, en celebrar el campionat novament a Madrid. Per aquesta edició, els futbolistes del Club Ciclista ja s’havien escindit, creant la Sociedad de Football. Donat que per poder participar en el campionat es necessitava un mínim d’un any d’antiguitat, els jugadors de la Sociedad es van inscriure en el Vasconia Sporting Club, que si tenia la suficient antiguitat. Com a conseqüència d’aquesta escissió, es va arribar a qüestionar la participació de la Real en la Copa Pirineus: podien participar i enfrontar-se equips d’un mateix pais i de diferent federació?

Calendari inicial

27 febrer (I) Olympique de Cette – Sporting Club de Nîmes, terreny del Montpellier Sportif. Àrbitre: Labat
27 febrer (II) Stade Toulousain – Sporting Club Toulousain, estadi Ponts Jumeaux. Àrbitre: Bayrou
24 abril (III) Guanyador I partit – FC Barcelona, en Perpignan, terreny de l’AS Perpignan. Àrbitre: Ch Furst
24 abril (IV) Guanyador II partit – Sociedad de Football, en Biarritz o Bayonne. Àrbitre: Monnier
1 maig Final en Toulouse, estadi Ponts Jumeaux

Competició

Eliminatòries prèvies

Région du Languedoc:

El diumenge 27 de febrer s’enfrontaven l’Olympique de Cette i l’Sporting Club de Nîmes en Montpellier. A les 14.30 es va iniciar l’eliminatòria a l’estadi Croix-Bonhomme del Montpellier Sportif, i sota les ordres de Labat.

Olympique de Cette – SC Nîmes     3 – 0 Diffre Garnier – Gascard Runel – Bayrou (c) – Encontré Ain – Lorrain – Rambaud – Vernet – Allias Picqmal – Jean – Fénouillet – Charrier – Bagnol (c) Farde – Augade – Couderc Brugière – Borgne Teissier Depenent del mitjà revisat, les alineacions d’ambdós equips podrien haver variat. Així, a l’Olympique, enlloc d’Encontré i Rambaud, podien haver jugat Berges i Artaud. I a l’Sporting enlloc de Couderc, Fenoulliet i Picqmal, podrien haver jugat Monnier, Sena i Fernandez

L’Olympique fou molt superior, a la mitja part ja guanyava per 3 a 0. L’Olympique seria el primer equip classificat

Région des Pyrénees

El mateix dia al camp de l’Stade Toulousain, el Ponts-Jumeaux,  s’havien d’enfrontar aquest equip contra l’Sporting Club Toulousain. L’Sporting es va declarar forfait, per la qual cosa l’Stade va ser declarat guanyador de l’eliminatòria.

Stade Toulousain – Sporting Club Toulousain    w.o. Thouvery Ger – Dallan Roger – Durac – Lafor Souparis – Cadeac – Struxiano (c) – Puel – Marquís Mourareau – Cahors (c) – Reynolds – Levin – Labouille Estrade – Boyreau – Comy Charle – Bent De Saint-Félix Les alineacions havien estat publicades pels mitjans el mateix dia del partit

Semifinals

Les semifinals es van disputar el 17 i el 24 d’abril. En primer lloc li va tocar el torn a la Real Sociedad de Football contra l’Stade Toulousain. En Sant Sebastià, en el terreny de la Real, Ondarreta, es trobaven els dos equips. El partit comença a les 16.30 sota les ordres de Naudy. Les entrades per al partit havien costat 2 pessetes, 5 o 2 reials en funció de la ubicació.

La Real havia intentat ajornar el partit per la coincidència amb les “Fiestas de Primavera”, qüestió que no fou concedida. El partit fou un passeig pels donostiarres. A la mitja part ja dominaven el marcador per 3 a 0. Els golejadors foren Lacort 4 gols, Goitisolo 2 gols, Simmons i MacGuinnes 1 gol.

Real Sociedad – Stade Toulousain     8 – 0 Bea Arocena – Loinaz Arrillaga – Echevarría – Leturia MacGuinnes – Goitisolo – Lacort – Simmons – Prast Marquís – Puel – Struxiano (c) – Cadeac – Souparis Durac – Dalleau – Roger Roumengou – Ger Thouvery

Totes les publicacions aparegudes fins a la data d’avui, afirmen que la semifinal es va disputar entre la Real Sociedad i l’Stade Bordelais el dia 24 d’abril. Aquest partit si es va arribar a disputar, però fou un amistós entre aquests dos equips. L’error es deu a la confusió generada per la premsa de Barcelona (La Vanguardia 25-4-1910 i Los Deportes 30-4-1910).

El diumenge 24 d’abril es va disputar la segona semifinal. En la localitat de Sète (llavors Cette), en el terreny des Casernes, s’enfrontaren l’Olympique de Cette i el Football Club Barcelona. Aquests dos equips s’havien enfrontat en tres ocasions aquesta mateixa temporada, amb triomf en tots tres a favor del Barcelona. A les 3 en punt es va iniciar el partit sota les ordres de Labat. Les entrades havien costat 2 francs per les tribunes i 0,59 francs per la pelouse.

Olympique de Cette – FC Barcelona     1 – 1 Diffre Gascard – Bayrou (c) Encontré – Garnier – Lorrain Ain – Artaud – Rambaud – Vernet – Allias Llonch – Steinberg – C. Comamala – Graells – Forns C. Wallace – Peris – Sanz Amechazurra – Bru Solà

Segons la crònica, el partit fou molt disputat amb un domini absolut del Barcelona. En la primera part i arran d’un contraatac va rebre un gol d’Allias, fet que va refermar encara més el domini del Barcelona. En la segona part i en ple assetjament de la porteria de Diffre, Graells va marcar el gol de l’empat. El partit va finalitzar amb empat a un, per la qual cosa s’havia de disputar una pròrroga de 30 minuts. El capità de l’Olympique, Bayrou, va decidir declarar-se vençut després de comprovar el cansament dels seus companys. Segons un dels cronistes d’un mitjà de Barcelona, Labat fou massa parcial a favor dels jugadors del Cette.

La mateixa crònica senyala que l’equip de l’Olympique estava format pels millors jugadors del mateix Cette, del Nîmes i del Montpellier, cosa que és totalment falsa. En la temporada 1909-1910 tots els jugadors alineats eren de l’Olympique de Cette i anaven jugant des de l’inici de la temporada. És cert que amb anterioritat, alguns dels seus jugadors havien pertangut a altres equips. Així, Gustave Rambaud havia sigut jugador del Nîmes fins a la temporada anterior, Gascard havia estat jugador del Montpellier, Georges Garnier havia jugat en l’Stade Lorrain de Verney i després en l’A.S. Française de París, Lorrain havia jugat en el C.A. XIVè de París, i Georges Bayrou en el Gallia-Club de París.

Final

Previ al partit, la premsa guipuscoana va destacar la dificultat  de la Real per a estructurar un equip, segons aquesta ni Goitisolo, ni Sena, ni Berraondo ni Irureta podien acompanyar a l’equip. Gràcies a la labor del Comité des Pyrénées i de Labat, la Real va aconseguir muntar un equip amb garanties per a l’enfrontament.

El Comité va anunciar la celebració d’un banquet posterior al partit en honor dels jugadors, això si, previ pagament de 6 francs.

La final es va disputar el diumenge 1 de mig a les 3 de la tarda al terreny de l’Stade Toulousain, el Ponts-Jumeaux, sota les ordres de Paul Labat, auxiliat pels jutges de línia Struxiano i Durac (jugadors de l’Stade Toulousain).

Real Sociedad – FC Barcelona     1 – 2 Bea Loinaz – Arocena Arrillaga – Echevarría – Belauste MacGuinnes – Goitisolo – Lacort – Simmons – Prast C. Wallace – Rodríguez – C. Comamala – Graells – Forns Grau – Aguirreche – Peris Amechazurra – Bru Solà

La crònica dels diaris francesos parlen de la mala sort de la Real. Els mitjans bascos encara van més enllà: la Real va jugar millor, però els pals, els problemes en una de les botes de Bealuste, un gol mal anul·lat per fora de joc i l’àrbitre, van influir en el resultat. Les cròniques dels mitjans de Barcelona foren més benèvoles, indicant més igualtat entre els dos equips. Un dels periodistes carrega contra el Comité des Pyrénées en relació amb el repartiment de “beneficis”.

Durant aquesta temporada Loinaz i Arocena havien jugat tant en el Racing Club de Irún com en la Real Sociedad. En els partits de classificació pel Campionat d’Espanya entre el Racing i el Vasconia, Arocena va jugar en el Racing. Ambdós jugadors també havien participat en la semifinal contra l’Stade Toulousain. És Belauste el jugador de l’Athletic Club?, José María Belausteguigoitia Landaluce, o bé algú dels seus germans. Sobre Manuel Prast, algunes fonts consultades indiquen que fou fundador de la Real (?). Prast fou jugador (intermitent) del Madrid Football Club des de 1904 fins a 1914. Segons la premsa basca, Prast es va alinear al costat de Saura i Pérez, també jugadors del Madrid, amb el Vasconia en el partit que l’enfronta a l’Athletic Club el 20 de març, corresponent al Campionat organitzat pel Club Ciclista. Una vegada acabat aquest campionat, es va arribar anunciar un partit entre el Racing Club de Irún i el Madrid FC, en què incloïen a Prast, Saura i Pérez en l’alineació d’aquest últim. Prast també havia jugat la semifinal de la Challenge contra l’Stade.

Del FC Barcelona, Josep Graell Pons, que va participar en els dos partits de la Challenge, era jugador de l’Espanya FC. Leandro Aguirreche, jugador de l’Universitari SC, va jugar la final.

Aquell mateix dia, a les 19.30 de la tarda, a l’Hôtel de l’Europe de Tolosa se celebra la celebració de l’esdeveniment. Es retroben els jugadors, representants dels dos clubs, i representants dels organismes participants.

Campionat de 1911

Clubs inscrits

Per la temporada 1910-1911, el Comité des Pyrénées amplia la participació a clubs de 5 regions meridionals de França: les tres de la temporada anterior, Pyrénées, Languedoc i Côte d’Argent; i dues noves, Littoral i Côte d’Azur. Les cròniques només fan menció a les ciutats de Barcelona i Irun.

Aquesta temporada, la Région de Guyenne et Gascogne desapareix essent substituïda per la Côte d’Argent. Desconec si de la primitiva regió es vàren crear d’altres o simplement li van canviar el nom.

En aquesta segona edició es van inscriure, per la Région du Languedoc, l’Olympique de Cette, l’Sporting Club de Nîmes i la Union Sportif Calvissonnaisse; per la Région des Pyrénées, l’Stade Toulousian; per la Région de la Côte d’Argent, l’Stade Bordelais Université Club i el Biarritz Stade; per la Région du Littoral, l’Olympique de Marseille, l’Stade Etoile Bleue de Marseille i l’Stade Helvétique de Marseille, per la ciutat d’Irún, l’Sporting Club de Irún; i per la ciutat de Barcelona, el FC Barcelona. De la Région Côte d’Azur, finalment no s’inscriu cap club.

A les publicacions aparegudes fins ara, informen que l’equip representant de la Côte d’Argent fou el Bon Gars de Bordeaux o un equip amb els millors jugadors de la ciutat de Bordeus. És important remarcar que aquesta competició estava oberta només als equips integrants de la USFSA, i el Bon Gars era un equip integrat en la Fédération Gymnastique et Sportive des Patronages de France, per tant li era impossible participar en la Challenge. La premsa francesa sempre es refereix a l’Stade Bordelais UC com equip participant. Ignoro si es va reforçar amb jugadors d’altres equips.

Trajectòria dels clubs

Amb anterioritat a 1909, els clubs de París, Nord i Normandia eren els guanyadors del campionat de França de la U.S.F.S.A. A partir de 1909 els clubs de la conca mediterrània francesa fan l’eclosió. L’Stade Helvétique (Littoral), el club de la comunitat suïssa a Marsella, guanya el campionat els anys 1909, 1911 i 1913, essent semifinalista el 1910. L’any 1912 es proclama campió l’Stade Raphaëlois (Côte d’Azur) i semifinalista el 1914. L’Olympique de Cette (Languedoc) fou finalista l’any 1914, i semifinalista els anys 1911, 1912 i 1913.

A la Région du Languedoc, es proclama guanyador l’Olympique de Cette, als Pyrénees, l’Stade Toulousain, al Littoral, l’Stade Helvétique, a la Côte d’Argent, l’Stade Bordelais UC es va classificar en segona posició per darrere del campió, l’Sport Athlétique Bordelais. Al campionat de França, l’Olympique de Cette es desfà de l’Stade Toulousian en vuitens i de l’SA Bordelais en quarts de final. En semifinals l’Stade Helvétique guanya a l’Olympique de Cette, i en la final aconsegueix el triomf derrotant al Racing Club de France.

El FC Barcelona es va proclamar novament campió del Campionat de Catalunya, guanyant els 8 partits disputats. En el Campionat d’Espanya d’aquesta edició van tornar els incidents. La FECF va acceptar que la competició es disputés a Biscaia. El campionat va discórrer entre baixes de clubs a última hora, impugnacions de partits, retirades de clubs, desqualificacions… El FC Barcelona va jugar en quarts de final contra la Gimnástica de Madrid guanyant clarament per 4 a 0. Una impugnació de la Gimnástica, va obligar a la repetició del partit. El FC Barcelona es va negar, provocant la seva desqualificació.

Calendari inicial

12  febrer (I) Sporting Club de Nîmes – Union Sportif Calviossonnaisse, en Nîmes, terreny de l’SC Nîmes
26  febrer (II) Guanyador I partit – Olympique de Cette, en Cette, terreny de l’Olympique
12  març (III) Sporting Club Irun – Biarritz Stade, terreny de l’SC Irun
12 març (IV) Olympique de Marseille – Stade Etoile Bleue de Marseille,  terreny de l’Olympique
2  abril (V) Guanyador IV partit – Stade Helvétique de Marseille, terreny de l’Stade Helvétique
9  abril (VI) Guanyador III partit – Stade Bordelais UC, en Biarritz, terreny del Biarritz Stade
9 abril (VII) Guanyador del II partit – Guanyador del V partit, en Nîmes, terreny de l’Sporting Nîmes
30 abril Semifinal, Guanyador VI partit – Stade Toulousain, en Biarritz o Bordeaux
7 maig Semifinal, Guanyador VII partit – FC Barcelona, terreny no designat
14 maig Final, en Toulouse

Les eliminatòries regionals enfronten en primer lloc als equips del Languedoc, als del Littoral i als de la Côte d’Argent i de la ciutat d’Irun. Posteriorment s’enfronta el campió de l’eliminatòria del Languedoc contra Littoral. L’Stade Toulousain i el FC Barcelona resten exempts fins a les semifinals

Competició

Eliminatòries prèvies

Région du Languedoc

El 12 de febrer (?) s’enfronten l’Sporting Club de Nîmes contra la Union Sportif Calviossonnaisse. No hi ha dades del partit. Guanya l’eliminatòria l’Sporting.

El 2 d’abril s’havien d’enfrontar l’Sporting Club de Nîmes contra l’Olympique de Cette. La pluja fa ajornar el partit. No hi ha dades d’aquest ajornament. Guanya l’eliminatòria l’Olympique de Cette.

Región du Littoral

El 12 de març (?) s’enfronten l’Olympique de Marseille contra l’Stade Etoile Bleue. No hi ha dades del partit. Guanya l’eliminatòria l’Olympique.

El 2 d’abril (?) s’enfronten l’Olympique de Marseille contra l’Stade Helvétique. No hi ha dades del partit. Guanya l’eliminatòria l’Olympique.

Región Côte d’Argent – Irún

El 26 de març s’enfronten l’Sporting Club de Irún contra el Biarritz Stade. No hi ha dades del partit. Guanya l’eliminatòria l’Sporting. La premsa diu: “Les Espagnols ont une excellente équipe, qui doit recontrer le Stade Bordelais et le Stade Toulousain, avant de se qualifier pour la finale, qui se disputera à Toulouse, le 14 mai.”

El 23 d’abril s’enfronten en Dax l’Stade Bordelais contra l’Sporting Club. El resultat del partit és d’empat a 3. L’equip bordelès vol jugar la pròrroga, però no els jugadors de l’Sporting que abandonen el terreny de joc. Inicialment es dóna per vencedor a l’Stade, però la comissió del Comité des Pyrénnées decideix la repetició del partit pel dia 30 al terreny de l’Stade. En el partit de desempat l’Stade guanya per 4 a 3.

Región du Littoral – Languedoc

Aquesta eliminatòria es juga el 23 d’abril a la ciutat de Nîmes, a l’Stade Parcs des Sports. S’enfronten l’Olympique de Cette contra l’Olympique de Marseille. El resultat final va ser favorable als de Cette per 1 a 0.

Olympique Cette – Olympique Marseille 1 – 0 Diffre Gascard – Bayrou (c) Galesne – Artaud – Lorrain Vernet – Piquemal – Roussel – Bagnols – Bégot Moureu – Bernard – Daun – Lion – Gerinelli Walsch – Joubert (c) – Rodony Rouquet – Marin MacQueen

Semifinals

Les semifinals es van disputar el diumenge 7 de maig, una a Bordeus, entre l’Stade Bordelais i l’Stade Toulousain, i l’altra a Barcelona, entre el FC Barcelona i l’Olympique de Cette. La premsa francesa anuncia el partit a disputar a la ciutat de Cette, inclús anuncien el forfait del FC Barcelona.

El partit entre l’Stade Bordelais contra l’Stade Toulousain, jugat al terreny Route du Médoc, finalitza amb el resultat de 2 a 1 per l’equip bordelès. L’equip tolosà va jugar molt a la defensiva, dominant durant tot el partit l’Stade Bordelais. Els gols van ser marcats per Lasalle (1-0) i Bedey (2-0) pel Bordelais, i Marquis (2-1), pel Toulousain.

El FC Barcelona i l’Olympique de Cette s’enfronten a les 3.45 en el terreny del carrer Indústria (actual carrer París), propietat del FC Barcelona i sota les ordres de Labat.

FC Barcelona – Olympique Cette     2 – 1 Renyé Bru – Amechazurra Quirante – Peris – Grau Forns – P. Wallace – C. Comamala – C. Wallace – A. Comamala Vernet – Piquemal – Roussel – Bagnols – Bégot Galesne – Arataud – Lorrain Vilarde – Gascard Razias

Curiosament l’Olympique es va presentar amb la mateixa samarreta que el FC Barcelona, per la qual cosa els jugadors van haver de vestir-la a l’inrevés. El FC Barcelona, amb el convenciment de creure’s superior, no va fer un bon partit i li va haver de suar la samarreta per guanyar-lo. Va començar el partit amb un home menys, encara que no va ser obstacle que aconseguís marcar el primer gol, obra de Carlos Comamala. Al cap de pocs minuts del gol es va incorporar Quirante. A la segona part, Percival Wallace va fallar un penal estavellant la pilota al travesser. Carlos Comamala va fer el segon, i l’Olympique, faltant poc pel final, va fer el gol de l’honor. Una vegada finalitzat el partit, els jugadors francesos van sortir de pressa cap a l’estació, donat que agafaven l’expresso de les 18.46.

La samarreta de l’Olympique de Cette era a ratlles blanques i verdes, és possible que portessin samarretes blaugranes?, o simplement per la possible confusió a causa de la similitud, es van haver de posar-les a l’inrevés?

Penso que les dues fotografies aparegudes al diari Stadium del dia 1-6-1911 corresponen a la semifinal contra l’Olympique. Caldria confirmar si les tanques del fons de la segona fotografia corresponen al camp del carrer Indústria.

Final

El dia 14 de maig es va jugar la final en Tolosa entre el FC Barcelona i l’Stade Bordelais, en el terreny de l’Stade Toulousain, el Ponts-Jumeaux, sota les ordres de Naudy.

Stade Bordelais UC – FC Barcelona     2 – 4 Bollac Balier – Lucas Binot – Harders (c) – Minaud Cazeaux – Bedey – Gros – Hauret – Lassalle Espelta – C. Wallace – C. Comamala – P. Wallace – Forns Grau – Peris – Quirante Amechazurra – Bru Renyé

El partit va ser molt disputat, sobretot en la primera part. El FC Barcelona va anotar dos gols, un cadascun pels germans Wallace (C. Comamala i C. Wallace per la premsa francesa), i Hauret va marcar el gol per l’Stade a les acaballes de la primera part. En la segona part, els jugadors del FC Barcelona ja més cansats, van jugar més a la defensiva. Lucas va marcar el gol de l’empat. Quan faltaven tres minuts pel final, Reñé va aturar un penal comès per Bru.

Es va requerir una pròrroga de 30 minuts en la que Percival Wallace i Carlos Comamala van anotar dos nous gols.

La premsa francesa va escriure: “La prolongation qui devint, des lors, nécessaire, fut tout à l’avantage des espagnols qui dominèrent de bout en bout et marquèrent 2 buts sur de fots jolis shoots. L’equipe de Barcelone, plus homogène, fournit un jeu très scientifique…..”

És interessant remarcar les diferències dels jugadors alineats per l’Stade entre la premsa francesa i Daniel Carbó en el seu llibre de 1924. Carbó alinea a Cassel, Blond, Weigand, Rossie, Friez, Bonnet, Peret, Lucas, Mauret, Train i Tellier. També indica que l’àrbitre del partit fou Labat, mentre que la premsa francesa fa menció de Naudy.

Com l’any anterior, es va celebrar un sopar en l’Hôtel de l’Europa de Toulouse després del partit. A les set de la tarda, Gamper, en qualitat de president del FC Barcelona, i tots els jugadors es van donar cita en l’hotel, amb altres personatges de món del futbol francès.